Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 11,1-37
Ptolemeu, rei d'Egipte, va reunir un exèrcit nombrós com la sorra de la vora de la mar, i un estol poderós, amb la intenció d'apoderar-se amb astúcia del regne d'Alexandre i annexionar-lo als seus dominis. Es presentà, doncs, als territoris sota domini de Síria en so de pau. Els habitants li obrien les portes de les ciutats i sortien a rebre'l, complint les ordres del mateix Alexandre d'acollir-lo com a sogre seu que era. Però Ptolemeu, a mesura que entrava a les ciutats, hi deixava un destacament de soldats. Quan arribà a Asdod, li van ensenyar el temple de Dagon cremat, la ciutat i la seva rodalia destruïdes, cadàvers escampats pertot arreu, i les despulles calcinades d'aquells que Jonatan havia cremat en el decurs de la batalla i que ara estaven amuntegades per on el rei havia de passar. Van explicar al rei tot el que Jonatan havia fet, amb la intenció d'indisposar-lo contra ell, però el rei no hi va fer cap comentari. Jonatan es presentà amb gran pompa a Jafa per trobar-se amb el rei. Es van saludar i feren nit allí. Jonatan acompanyà el rei fins al riu Elèuter i se'n tornà a Jerusalem. Per la seva banda, el rei Ptolemeu s'anà apoderant de les ciutats del litoral fins a Selèucia marítima, mentre madurava els seus plans agressius contra Alexandre. I envià ambaixadors al rei Demetri amb aquest missatge: «Vine i signem una aliança. Jo et donaré la meva filla, actualment muller d'Alexandre, i tu ocuparàs el tron del teu pare. Estic penedit d'haver donat la meva filla a un home que ha intentat de matar-me.»
Ptolemeu difamava d'aquesta manera Alexandre perquè ambicionava el seu regne. Ptolemeu, doncs, li va prendre la filla i va donar-la a Demetri. Trencà les relacions amb Alexandre i féu pública la seva enemistat. Ptolemeu entrà a Antioquia i se cenyí la corona de l'Àsia. Així duia al cap dues corones, la d'Egipte i la de l'Àsia.
Mentrestant, el rei Alexandre era a Cilícia, perquè s'havien revoltat contra ell els habitants d'aquella regió. Informat, però, del que passava, Alexandre emprengué la marxa contra Ptolemeu. Però Ptolemeu li va sortir al pas amb un exèrcit poderós i el va derrotar. Alexandre s'escapà a l'Aràbia per refugiar-s'hi, i el rei Ptolemeu arribà al cim del seu poder. L'àrab Zabdiel va degollar Alexandre i envià el seu cap a Ptolemeu. Però l'endemà passat moria Ptolemeu, i els soldats que ell havia destacat a les places fortes eren assassinats pels seus habitants. Així Demetri començà a regnar l'any cent seixanta-set.
Aquells dies, Jonatan concentrà els homes de Judea amb l'intent d'apoderar-se de la ciutadella de Jerusalem. Per això va construir una munió de màquines d'assalt amb intenció d'atacar-la. Però alguns que vivien al marge de la Llei de Moisès, enemics de la seva pròpia nació, es van presentar al rei Demetri amb la denúncia que Jonatan assetjava la ciutadella. En sentir-ho, el rei es va enfurismar. Sortí immediatament cap a Ptolemaida i va escriure a Jonatan dient-li que aixequés el setge i es presentés immediatament a Ptolemaida per entrevistar-se amb ell. Jonatan va rebre el missatge, però ordenà que continués el setge. Després va escollir uns quants ancians d'Israel i alguns sacerdots i es disposà a afrontar personalment el risc de visitar Demetri. Ben proveït de plata i or, de vestits i de molts altres regals, es presentà davant el rei a Ptolemaida i es va guanyar el seu favor. Alguns israelites infidels volien acusar Jonatan, però el rei el va tractar com l'havien tractat els seus antecessors: carregant-lo d'honors davant tots els anomenats amics del rei. El va confirmar en el càrrec de gran sacerdot i en tots els altres privilegis que havia rebut i va fer que el posessin en el primer rang dels anomenats amics del rei. Jonatan demanà al rei l'exempció d'impostos a favor de Judea i dels tres districtes de Samaria, i li prometé a canvi sis tones de plata. El rei s'hi va avenir i féu arribar a Jonatan un document redactat en aquests termes:
«El rei Demetri saluda el seu germà Jonatan i la nació jueva. Us transcrivim a tall d'informació la còpia de la carta que hem escrit sobre vosaltres a Làstenes, un dels nostres parents: "El rei Demetri saluda el seu pare Làstenes. En atenció als bons sentiments que la nació jueva ha mostrat envers nosaltres, hem decidit d'afavorir-la com a amics nostres que són, fidels complidors dels seus deures. Els reconeixem la possessió dels territoris de Judea i dels tres districtes d'Afèrema, Lod i Ramà. Aquests districtes foren desmembrats de Samaria i annexionats a Judea amb tots els seus territoris, a favor dels qui ofereixen sacrificis a Jerusalem. És una compensació pels impostos anuals que el rei recaptava abans sobre els fruits de la terra i dels arbres. Els cedeixo igualment des d'ara els altres ingressos que em pertoquen dels delmes i dels impostos, com també l'impost de la sal i els tributs especials. Cap d'aquestes disposicions no podrà ser derogada des d'ara i per sempre. Encarregueu-vos, doncs, de treure una còpia d'aquest document i de donar-la a Jonatan, perquè sigui exposada en lloc ben visible a la santa muntanya del temple."»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítol 11 està dedicat gairebé tot ell a la història interna del regne de Síria, pertorbat un cop més per lluites intestines que els Macabeus aconsegueixen aprofitar en favor seu. En aquesta pàgina es narra l’enèsima lluita per la presa del poder. Succeïa aleshores, i la història continua estant marcada per aquesta mateixa tensió. L’autor explica l’acció de Ptolemeu, rei d’Egipte, que per fer realitat l’antic somni d’estendre l’imperi des d’Egipte fins a tota la zona al sud de Síria, en 198 aC i sota els selèucides, va organitzar una acció enganyosa contra el rei selèucida, Alexandre: «Ptolemeu, rei d’Egipte, va reunir un exèrcit nombrós com la sorra de la vora de la mar, i un estol poderós, amb la intenció d’apoderar-se amb astúcia del regne d’Alexandre i annexionar-lo als seus dominis. Es presentà, doncs, als territoris sota domini de Síria en so de pau. Els habitants li obrien les portes de les ciutats i sortien a rebre’l, complint les ordres del mateix Alexandre d’acollir-lo com a sogre seu que era. Però Ptolomeu, a mesura que entrava a les ciutats, hi deixava un destacament de soldats» (vv. 1-3). El rei egipci, per dur a terme el seu pla, no va dubtar a trair el seu antic aliat, Alexandre, aliant-se amb l’enemic històric d’aquest, Demetri II. El text parla més de l’intent dels habitants d’Asdod de posar en evidència Jonatant davant Ptolemeu mostrant-li les atrocitats que havia comès en la destrucció de Dagon i la matança dels qui hi vivien. Ptolemeu, però, no es va deixar convèncer i va preferir aliar-se amb Jonatan. Aquest, veient com es posaven les coses i intentant aprofitar-se de la situació, va anar a veure a Ptolemeu que avançava victoriós «amb un exèrcit nombrós». Es van trobar a Jafa on van passar junts tota la nit i tots dos van voler treure profit d’aliar-se contra Alexandre. Ptolemeu va enviar els seus missatgers a Demetri per fer un pacte amb ell. Li va donar per muller Cleòpatra, la seva filla, que abans havia donat com esposa al rei Alexandre. Arribats a aquest punt, Ptolemeu va manifestar clarament el seu pla: conquerir tota Àsia. Va entrar a Antioquia i «i se cenyí la corona de l’Àsia. Així duia al cap dues corones, la d’Egipte i la de l’Àsia» (v. 13). La resistència d’Alexandre va ser en va. Derrotat per Ptolemeu, es veu obligat a refugiar-se a l’Aràbia. Jonatan, mentrestant, aprofitant la situació, va pensar en conquerir l’Akra (la ciutadella) alliberant així Jerusalem d’aquella guarnició estrangera. Els jueus filohelenistes de sempre van intentar oposar-se a Jonatan i van anar a protestar davant el rei, que va escriure a Jonatan indicant-li que retirés el setge. Però Jonatan no es va intimidar per l’ordre del rei. Li va fer front amb saviesa fins a convèncer-lo dels seus motius. Jonatan va ser tan hàbil que va obtenir noves exempcions d’impostos. Demetri II, per consolidar la nova situació, va escriure una carta a Jonatan, en la qual l’anomenava «germà», per a tota «la nació jueva». Amb aquell escrit el rei confirmava tots els privilegis que li havia concedit. I és curiós que el rei ordenés que la carta fos exposada «en lloc ben visible a la santa muntanya del temple» (v. 37). Esculpida sobre pedra o gravada sobre taules de bronze, sancionava també jurídicament l’aliança entre Jonatan i el seu poble i el rei selèucida. L’estratègia de pau que sàviament havia dut a terme Jonatan havia aconseguit un efecte extraordinari.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
