Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 12,1-23
Veient Jonatan que les circumstàncies li eren favorables, escollí uns quants homes i els envià a Roma per confirmar i renovar l'aliança amb els romans. També envià cartes en aquest mateix sentit a Esparta i a altres indrets. Arribats a Roma, els ambaixadors es presentaren al Senat i digueren:
--El gran sacerdot Jonatan i la nació dels jueus ens envien per renovar l'antic tractat d'amistat i aliança que us uneix amb ells.
Els romans van donar-los cartes adreçades a les autoritats de les regions que havien de travessar perquè els asseguressin el viatge de retorn a Judà.
Aquesta és la còpia de la carta que Jonatan va escriure als espartans:
«El gran sacerdot Jonatan, el consell de la nació, els sacerdots i tot el poble jueu saluden els seus germans, els espartans. Ja fa temps, el vostre rei Arios va enviar una carta al nostre gran sacerdot Onies, on deia que us consideràveu germans nostres. Ho prova la còpia que us adjuntem. Onies va acollir amb tots els honors el vostre ambaixador i va acceptar la carta on es parlava clarament d'aliança i amistat. I si bé nosaltres, que ens sentim encoratjats pels nostres llibres sants, no necessitem aquestes aliances, amb aquest missatge intentem de renovar els lligams d'amistat i germanor amb vosaltres. En efecte, no voldríem que ens arribéssiu a considerar uns estrangers, ja que han passat molts anys d'ençà que ens vau enviar aquella carta. Nosaltres, però, no hem deixat de tenir-vos sempre presents en els sacrificis que oferim i en les pregàries que fem en ocasió de les festes i dels altres dies assenyalats, ja que és just i necessari recordar-se dels germans, i ens hem d'alegrar de la vostra fama gloriosa. Quant a nosaltres, ens hem vist encerclats de grans calamitats i de nombroses guerres, i ens han atacat els reis del voltant nostre. Però ens hem estimat més de no implicar, en aquestes guerres, ni a vosaltres ni els altres aliats i amics nostres. En efecte, comptem amb l'ajut de Déu per a socórrer-nos. Ell ens ha alliberat dels nostres enemics i els ha humiliat. Així, doncs, hem escollit Numeni, fill d'Antíoc, i Antípatre, fill de Jàson, i els hem enviat als romans per renovar l'antic tractat d'amistat i aliança que ens unia amb ells. I els hem encarregat també que passin a saludar-vos i us facin a mans la nostra carta que proposa de renovar la nostra germanor. Vulgueu, doncs, donar una resposta al que us proposem.»
Vet aquí la còpia de la carta que havia estat enviada a Onies:
«Arios, rei d'Esparta, saluda el gran sacerdot Onies. En un document sobre els espartans i els jueus s'ha descobert que són germans i que són descendents d'Abraham. Ara que ho sabem, faríeu bé d'escriure'ns sobre la vostra situació. De part nostra us escrivim això: Considereu com a vostres els nostres béns i el nostre bestiar, i nosaltres considerarem els vostres com si fossin nostres. Ordenem als nostres ambaixadors que us ho comuniquin en aquests mateixos termes.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Els dos germans Macabeus, Jonatan i Simó, nomenats generals de totes les regions al sud d’Antioquia, havien assolit el cim dels seus èxits militars. Però la nació jueva, tot i haver obtingut notables beneficis, encara no tenia un rostre jurídic estable i definitiu. Li faltava sobretot el reconeixement de la seva independència política, única condició que li podia garantir una estabilitat en el temps i que la podia protegir dels perills de la canviant situació interna del regne de Síria, del qual depenia des del punt de vista polític. Reprenent, doncs, el camí ja recorregut amb cert èxit pel seu germà Judes cap al final de la seva carrera, Jonatan intenta fer-se amb suports externs recuperant les relacions diplomàtiques tant amb Roma com amb Esparta. El text, després d’un breu apunt sobre les relacions amb Roma, s’estén amb més detall sobre els vincles establerts amb els espartans i reprodueix la carta que Jonatan els havia enviat i una carta anterior del rei d’Esparta adreçada al gran sacerdot de Jerusalem (vv. 19-23). Sobre aquesta última carta, que prova una antiga amistat entre els dos pobles, Jonatan vol basar les noves relacions. Tanmateix, és important destacar que la constatació de l’amistat i la petició d’ajuda no es produeix fora de la fe d’Israel. Es podria dir que Jonatan desafia la diplomàcia quan recorda als espartans que els jueus no demanen res perquè posen la seva confiança en el «cel» i en els «llibres sants»: «I si bé nosaltres, que ens sentim encoratjats pels nostres llibres sants, no necessitem aquestes aliances, amb aquest missatge intentem de renovar els lligams d’amistat i germanor amb vosaltres.» (vv. 9-10). La recerca de la fraternitat entre pobles diferents és el camí per a una pau estable. Per això estan plenes de sentit espiritual les paraules que segueixen: «Nosaltres, però, no hem deixat de tenir-vos sempre presents en els sacrificis que oferim i en les pregàries que fem en ocasió de les festes i dels altres dies assenyalats, ja que és just i necessari recordar-se dels germans, i ens hem d’alegrar de la vostra fama gloriosa» (vv. 11-12). El poble creient d’Israel, a través de la pregària, treballa per consolidar l’amistat amb els altres pobles. L’oració a Déu pels altres és una de les manifestacions més altes de l’amor dels creients, i de la mateixa manera l’alegria per la glòria dels altres brolla d’un cor que creu. Tot això no només no exclou la dimensió diplomàtica dels acords, sinó que els reforça. És bo, per altra banda, que la carta recordi que a Israel l’ajuda li ve del Senyor. I es manifesta de manera particular en els moments de prova: «Quant a nosaltres, ens hem vist encerclats de grans calamitats i de nombroses guerres, i ens han atacat els reis del voltant nostre. Però ens hem estimat més de no implicar, en aquestes guerres, ni a vosaltres ni els altres aliats i amics nostres. En efecte, comptem amb l’ajut de Déu per a socórrer-nos. Ell ens ha alliberat dels nostres enemics i els ha humiliat» (vv. 13-15 ). La fraternitat entre els pobles porta a un nou ordre de pau entre realitats diferents, a una espècie de possessió comuna dels béns: «Considereu com a vostres els nostres béns i el nostre bestiar, i nosaltres considerarem els vostres com si fossin nostres» (v. 23).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
