Memòria de la Presentació al Temple de la Mare del Senyor. Aquesta festa, nascuda a Jerusalem i celebrada també a l'Orient, recorda alhora l'antic temple i l'ofrena al Senyor que Maria va fer de la seva vida. Llegir més
Memòria de la Presentació al Temple de la Mare del Senyor. Aquesta festa, nascuda a Jerusalem i celebrada també a l’Orient, recorda alhora l’antic temple i l’ofrena al Senyor que Maria va fer de la seva vida.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,31-35
Llavors arriben la mare i els germans de Jesús i, de fora estant, envien a buscar-lo. Hi havia molta gent asseguda al voltant d'ell. Li diuen:
--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et busquen.
Ell els respon:
--¿Qui són la meva mare i els meus germans?
Llavors, mirant els qui seien al seu voltant, diu:
--Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat de Déu, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La festa de la Presentació de Maria al temple està vinculada a la dedicació de l’església de santa Maria la Nova, construïda en el temple de Jerusalem l’any 453. Maria, la «Theotokos» (Mare de Déu), és el temple veritable en el qual s’ofereix l’únic sacrifici agradable a Déu. Amb aquesta memòria s’acull la tradició de l’apòcrif Protoevangeli de Jaume que narra la consagració de Maria adolescent a Déu. És una piadosa tradició que ens fa pensar en la urgència de dur a Déu molts adolescents d’avui en dia, privats sovint no només de les coses bones sinó fins i tot de la vida. Hem de fer tot el possible per tenir cura dels petits perquè, desposseïts per una societat que els fa créixer en l’escola de l’egoisme i de la vanitat, puguin, en canvi, ser conreats en l’escola de l’Evangeli. L’evangelista Marc ens refereix una situació que ens recorda la urgència de posar-se a l’escola de Jesús. És un passatge de l’Evangeli que pot semblar dur envers la Mare de Jesús, en realitat la vida de Maria sempre ha estat així. Explica que Jesús està en una casa plena de gent i molts estan al seu voltant per escoltar-lo. Arriben els seus parents, amb la mare, i el fan cridar. Els parents «es queden fora», escriu l’evangelista donant, per descomptat, una indicació no només espacial. Només aquells que «estan dins» i escolten la seva paraula, diu Jesús, són la seva veritable família. La comunitat cristiana neix sempre de l’escolta de la Paraula de Déu, i viu d’aquesta escolta. Tots hem de vigilar per no caure en la temptació de ser «parents» de Jesús, és a dir de pensar que no hi ha necessitat de reunir-se al seu voltant per escoltar-lo, com si l’accés a ell fos «natural» i obvi. No n’hi ha prou, de fet, a formar part del grup dels cristians per trobar la salvació. Cada dia tenim necessitat d’entrar «dins» la comunitat per escoltar l’Evangeli com el comunica l’Església. I no s’és deixeble d’una vegada per totes! Necessitem escoltar cada dia l’Evangeli i acollir-lo en el nostre cor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
