Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 13,1-30
Simó va saber que Trifó havia reunit un nombrós exèrcit per a envair el país de Judà i devastar-lo. Però, veient el poble esporuguit i tremolós, va pujar a Jerusalem, va convocar una assemblea i mirà d'animar-los amb aquestes paraules:
--Vosaltres coneixeu prou bé tot el que els meus germans, la meva família i jo mateix hem fet per les lleis i pel temple. I també coneixeu les guerres i les angoixes que hem hagut de sofrir. Per aquest motiu, per defensar Israel, han caigut tots els meus germans. Només he quedat jo. Però lluny de mi procurar salvar la vida mentre duri aquest perill! Jo no sóc pas millor que els meus germans. Per això, ara que totes les nacions ens odien i s'han aplegat per exterminar-nos, jo sortiré en defensa de la meva nació, del temple, de les vostres dones i dels vostres fills.
Aquestes paraules van revifar immediatament l'entusiasme del poble, i tothom va respondre amb veu forta:
--Tu ets ara el nostre cap, en lloc dels teus germans Judes i Jonatan. Guia'ns en el combat, que nosaltres obeirem totes les teves ordres.
Simó va concentrar tots els homes aptes per a la guerra i va enllestir ràpidament la reconstrucció de les muralles de Jerusalem i les fortificacions de tot el seu voltant. A més va enviar Jonatan, fill d'Absalom, amb un exèrcit considerable a Jafa. Jonatan va expulsar-ne els habitants i s'hi va instal·lar.
Trifó sortí de Ptolemaida amb un gran exèrcit per envair el país de Judà. Duia amb ell com a presoner Jonatan, germà de Simó. Simó va acampar a Hadid, davant la plana. Quan Trifó va saber que Simó havia succeït el seu germà Jonatan i que venia disposat a presentar-li batalla, li envià ambaixadors amb aquest missatge:
«El teu germà Jonatan exercia molts càrrecs, i per això devia molts diners a la tresoreria reial; per aquest motiu ara el retenim presoner. El deixaré anar tan bon punt m'enviïs dos mil quilos de plata i, a més, dos fills seus com a ostatges, no fos cas que, un cop lliure, ens fes traïció.»
Simó va comprendre que el missatge era un engany, però va fer portar la plata i els dos fills. No volia guanyar-se l'enemistat de la gent, que diria: «Jonatan ha mort perquè Simó no ha enviat a Trifó ni la plata ni els nois.» Així, doncs, Simó envià els nois i els dos mil quilos de plata, però Trifó, faltant a la paraula, no deixà lliure Jonatan.
Després d'això, Trifó va posar-se en campanya per envair el país i devastar-lo. Trifó i el seu exèrcit van fer una gran volta passant pel camí que porta a Adoraim, però Simó amb els seus homes no el deixava de petja arreu on anava. Mentrestant, els qui ocupaven la ciutadella de Jerusalem van enviar missatgers a Trifó instant-lo que anés cap a ells pel camí del desert i els fes arribar queviures. Trifó va preparar tota la seva cavalleria per a anar-hi, però aquella nit va caure una nevada tan forta que no hi pogué arribar. Llavors Trifó es dirigí a Galaad. En arribar prop de Bascamà, assassinà Jonatan i el féu enterrar allí mateix. Després se'n tornà al seu país.
Simó envià gent a recollir les despulles del seu germà Jonatan i les féu enterrar a Modín, la vila dels seus pares. Tots els israelites van fer un gran dol per ell i el van plorar amargament durant molts dies.
Simó va fer construir damunt la tomba del seu pare i dels seus germans un monument que fos visible de lluny estant. Era de pedra tallada tant per davant com per darrere. Va dreçar-hi set piràmides, l'una al costat de l'altra, en honor del seu pare, de la seva mare i dels seus quatre germans. Al voltant de les piràmides hi posà grans columnes coronades de panòplies en memòria eterna dels Macabeus i, flanquejant les panòplies, unes naus esculpides en baix relleu que podien ser vistes per tots els navegants. Aquest és el sepulcre que Simó erigí a Modín i que encara es conserva avui.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Trifó, encoratjat per l’èxit de Ptolemaida, intenta aprofitar immediatament la confusió moral dels jueus, sense un líder després de la desaparició de Jonatan, per envair la regió. Simó, l’últim supervivent dels fills de Mataties, adonant-se de la gravetat del moment, se’n va immediatament a Jerusalem, per reorganitzar el poble i donar una resposta al perill imminent. Comença recordant el zel per la Llei del Senyor i el temple que ha tingut la seva família i els seus germans, els quals per defensar el poble i la seva fe van donar la seva vida fins a la mort. Després va dir: «Però lluny de mi procurar salvar la vida mentre duri aquest perill! Jo no sóc pas millor que els meus germans. Per això, ara que totes les nacions ens odien i s’han aplegat per exterminar-nos, jo sortiré en defensa de la meva nació, del temple, de les vostres dones i dels vostres fills» (vv. 5-6). Simó, que no es sentia en res superior als seus germans, va sentir que requeia sobre ell la responsabilitat de guiar el poble. Es trobava a Hadid (v. 13), on probablement havia fixat la caserna central com a general de la costa. Però en sentir les intencions de Trifó i en vista del desànim dels jueus va decidir recollir el testimoni del seu germà. La compassió pels altres sempre ens fa sortir de nosaltres mateixos i oferir la nostra ajuda. Del seu cor emocionat van sortir paraules apassionades que van aconseguir retornar l’esperança a tot el poble jueu. I llavors tots van respondre a Simó en veu alta dient: «Tu ets ara el nostre cap, en lloc dels teus germans Judes i Jonatan. Guia’ns en el combat, que nosaltres obeirem totes les teves ordres» (vv. 8-9). La mateixa reacció i les mateixes paraules, les trobem en la mort de Judes (9,30). Simó es va posar immediatament a treballar per acabar les obres de defensa de les muralles de Jerusalem i va reforçar la guarnició de Jafa d’on va expulsar a la població local per por que lliuressin a traïció la ciutat a Trifó. Aquest, portant amb si a Jonatan pres, va sortir de Ptolemaida per envair Judea. Abans de fer ús de les armes va voler enganyar Simó prometent l’alliberament de Jonatan a canvi de dos mil quilos de plata i de dos fills del mateix Jonatan com a ostatges. Tot i adonar-se de la falsedat de la proposta, Simó accedeix, però només per evitar el descontentament del poble. Trifó, com de costum, no va mantenir la seva paraula. Crescut per aquell primer èxit, va intentar desbaratar la resistència dels jueus. Però els seus intents van ser en va. Va decidir llavors tornar a Síria després de cometre un nou crim assassinant Jonatan. Simón, un cop recuperat el cos del seu germà, va ordenar que l’enterressin a Modín, la ciutat originària de la família dels Macabeus, i va construir un mausoleu en honor a tots els membres de la seva família, en el qual es recordessin les gestes heroiques portades a terme per tots ells en defensa del poble d’Israel.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
