LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 14,25-49

Quan els jueus van conèixer aquests fets, es deien:
--Com podríem expressar el nostre agraïment a Simó i als seus fills? Ell, els seus germans i tota la casa del seu pare s'han mantingut ferms combatent contra els enemics d'Israel i obligant-los a retirar-se. Ens han donat la llibertat.
Llavors van fer gravar una inscripció en tauletes de bronze i la van fixar en unes esteles a la muntanya de Sió. Aquesta n'és la còpia:
«El dia divuit del mes d'elul de l'any cent setanta-dos, que correspon al tercer any del gran sacerdot Simó, a l'atri del temple, en la gran assemblea general dels sacerdots, del poble, de les autoritats de la nació i dels ancians del país, hem estat informats del que segueix: En tantes guerres que ha patit aquest país, Simó, fill de Mataties i descendent dels fills de Joiarib, i els seus germans, han arriscat la vida i han plantat cara als enemics de la nació per defensar el seu temple i la Llei de Moisès. Així han omplert de glòria aquesta nació. Jonatan la va redreçar i en fou el gran sacerdot, fins que anà a reunir-se amb els seus. Llavors els enemics d'Israel volien envair el país per devastar-lo i saquejar el temple. Però Simó es va aixecar per combatre a favor del seu país, esmerçant bona part del seu patrimoni per armar l'exèrcit de la nació i pagar-li la soldada. Fortificà les ciutats de Judea i també Betsur, a la frontera del país, on l'enemic tenia abans un magatzem d'armes, i va apostar-hi una guarnició de jueus. Fortificà també Jafa, a la costa, i Guèzer, vora la regió d'Asdod, ciutat que els enemics havien ocupat. Va assentar-hi jueus, proveint-los de tot el necessari per a viure. El poble ha vist la fidelitat de Simó i el seu afany per fer gloriosa la seva nació, i l'ha nomenat cap i gran sacerdot en reconeixement de tot el que ha dut a terme, en reconeixement de la seva justícia i de la seva lleialtat mantingudes envers la nació. Ell ha procurat per tots els mitjans la grandesa del seu poble. En el seu temps ha eradicat feliçment els pagans del país, i en especial els qui ocupaven la ciutat de David, a Jerusalem. S'hi havien fet una ciutadella des d'on sortien a profanar els voltants del temple i atemptaven greument contra la seva santedat. Simó hi ha instal·lat soldats jueus i l'ha fortificada per assegurar la defensa del país i de la ciutat. També ha sobrealçat les muralles de Jerusalem.
»Per tot això, el rei Demetri l'ha confirmat en el càrrec de gran sacerdot, l'ha comptat entre els seus amics i li ha concedit grans honors. El rei sabia, en efecte, que els romans tractaven els jueus com a amics, aliats i germans i que havien acollit amb tots els honors els ambaixadors de Simó. Sabia també que els jueus i els seus sacerdots havien acceptat Simó i els seus descendents com a caps seus i grans sacerdots fins que no sorgís un profeta digne de fe. Sabia que l'havien acceptat com el seu general, amb la missió de vetllar pel santuari i de nomenar els responsables de les obres públiques, del govern del país, de l'armament i de les fortaleses. Simó, doncs, vetllarà pel santuari. Tothom l'obeirà. Tots els documents oficials del país seran escrits en el seu nom. Anirà vestit de porpra i durà insígnies d'or.
»Ningú del poble ni cap dels sacerdots no tindrà dret a contravenir cap disposició d'aquestes, ni a contradir les ordres de Simó, ni a convocar cap assemblea al país sense la seva autorització, ni a dur vestits de porpra, ni a portar una fíbula d'or. El qui contravingui aquestes disposicions o s'hi oposi, haurà d'atenir-se a les conseqüències. Tot el poble decideix d'atorgar a Simó el dret d'actuar segons aquestes prerrogatives. Simó accepta i consenteix de ser gran sacerdot, de ser general i cap dels jueus i dels seus sacerdots i d'estar al davant de tot el poble.»
Els jueus decidiren gravar aquesta inscripció en tauletes de bronze i col·locar-les al recinte del temple en un lloc ben visible, i dipositar-ne còpies a la sala del tresor, a disposició de Simó i dels seus fills.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Una assemblea popular reunida probablement a Jerusalem determina honrar a Simó i als seus germans per la seva acció en favor de tot el poble jueu. I, com era pràctica habitual en aquell temps sobretot en les ciutats gregues, van decidir honrar-los amb un decret públic esculpit en unes planxes de bronze que col•locarien al turó de Sió, probablement el pati del temple. Després de l’elogi col•lectiu a la família de Mataties, es va commemorar l’obra de Jonatan, entre altres coses perquè estava lligada als últims esdeveniments succeïts amb Simó. El text resumeix la seva obra de salvació del poble jueu. El text destaca el compromís que Simó assumeix no per a si mateix o per a la seva glòria, sinó per salvar el poble de la submissió als estrangers amb la consegüent pèrdua de la fe. Escriu l’assemblea: «En tantes guerres que ha patit aquest país, Simó, fill de Mataties i descendent dels fills de Joiarib, i els seus germans, han arriscat la vida i han plantat cara als enemics de la nació per defensar el seu temple i la Llei de Moisès. Així han omplert de glòria aquesta nació. Jonatan la va redreçar i en fou el gran sacerdot, fins que anà a reunir-se amb els seus. Llavors els enemics d’Israel volien envair el país per devastar-lo i saquejar el temple. Però Simó es va aixecar per combatre a favor del seu país, esmerçant bona part del seu patrimoni per armar l’exèrcit de la nació i pagar-li la soldada» (vv. 29-32). Es reconeix i es lloa la fe que és la base de la seva acció. I també és el motiu pel qual el poble confia en ell: «El poble ha vist la fidelitat de Simó i el seu afany per fer gloriosa la seva nació, i l’ha nomenat cap i gran sacerdot en reconeixement de tot el que ha dut a terme, en reconeixement de la seva justícia i de la seva lleialtat mantingudes envers la nació. Ell ha procurat per tots els mitjans la grandesa del seu poble» (v. 35). La decisió de convertir Simó en l’únic guia del poble manifesta la voluntat de superar les divisions entre els jueus filohelenistas i els que volien conservar la puresa de la tradició. La divisió havia provocat nombrosos perjudicis a tot el poble jueu. L’obediència a qui havia donat testimoni de gastar tota la seva vida per tots i no per a si mateix, podia garantir la unitat del poble i la puresa de la fe. És una dimensió que travessa l’època de Simó i forma part de la vida de la comunitat dels creients encara avui. El text, conscient del caràcter extraordinari de la situació, demana malgrat tot l’obediència a Simó, «fins que no sorgís un profeta digne de fe» (41). Més enllà de les interpretacions que suscita aquesta afirmació, és indubtable que la tensió per la unitat requereix sempre obediència a qui té la responsabilitat de la unitat de la comunitat de creients. I això, òbviament, no vol dir que cada membre deixi de tenir la seva responsabilitat. A la comunitat cristiana la responsabilitat de comunicar l’Evangeli —aquesta és la profecia que hem de viure— és confiada a tots, encara que en l’ordre de la comunitat.