Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 15,25-41
Antíoc, mentrestant, assetjava encara la ciutat de Dor llançant-hi sense parar els seus soldats i construint màquines de guerra. Trifó estava bloquejat: era impossible d'entrar a Dor o de sortir-ne. Per tal d'ajudar Antíoc, Simó posà a la seva disposició dos mil homes escollits, i també plata, or i molt material. Però Antíoc es negà a acceptar-ho. Més encara, va revocar tots els acords que havia fet anteriorment amb Simó i el tractà com a enemic. Antíoc va enviar-li Atenobi, un dels amics del rei, per entrevistar-se amb Simó i dir-li: «Vosaltres ocupeu Jafa, Guèzer i la ciutadella de Jerusalem, ciutats del meu regne, i n'heu devastat el territori. Heu causat grans desastres al país i us heu fet amos de molts indrets del meu reialme. Ara, doncs, torneu-me les ciutats que heu conquerit i els impostos dels indrets que heu sotmès fora de les fronteres de Judea. O bé, si així ho desitgeu, pagueu per elles una indemnització de deu mil quilos de plata i uns altres onze mil quilos per les destrosses que heu fet i pels impostos que deveu d'aquelles ciutats. En cas contrari vindrem a fer-vos la guerra.»
Llavors Atenobi, amic del rei, es va presentar a Jerusalem. Amb gran sorpresa va contemplar la magnificència que envoltava Simó i la sala de recepcions amb vaixelles d'or i de plata i tot el parament. Quan va comunicar a Simó el missatge del rei, ell li va respondre:
--Nosaltres no hem ocupat cap territori estranger ni ens hem apoderat dels béns d'altri. No hem fet més que recobrar l'heretat dels nostres pares, la que durant un cert temps, injustament, va estar en mans dels nostres enemics. Hem aprofitat, doncs, l'ocasió de recuperar l'heretat dels nostres pares. Ara ens reclames Jafa i Guèzer: els habitants d'aquestes dues ciutats no paraven de causar desastres al nostre poble i al nostre territori. Per elles estem disposats a pagar dos mil quilos de plata.
Atenobi no va replicar ni un mot, però se'n tornà cap al rei fet una fúria i l'informà de la resposta de Simó, de la magnificència amb què vivia i de tot el que havia vist. El rei s'enfurismà terriblement.
Trifó fugí per mar a Ortòsia. El rei Antíoc nomenà Cendebeu governador general de la regió del litoral i li confià forces d'infanteria i de cavalleria, amb l'ordre d'instal·lar el campament davant mateix de Judea, reconstruir Cedron, fortificant-ne les portes, i hostilitzar els jueus. El rei, mentrestant, es llançaria a perseguir Trifó. Cendebeu es presentà a Jàmnia i començà a provocar el poble jueu envaint Judea, fent-hi captius i matant-hi gent. Reconstruí, doncs, Cedron i va destacar-hi cavalleria i tropes, per fer sortides i incursions pels camins de Judea, com havia ordenat el rei.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’autor reprèn la narració del setge de Dora per part d’Antíoc, setge en el qual va participar Simó enviant una quantitat important d’homes i material. Com a resposta, el rei va enviar un emissari, Atenobi, a Simó per demanar la devolució de les localitats conquerides pels jueus o almenys, una indemnització: «Ara, doncs, torneu-me les ciutats que heu conquerit i els impostos dels indrets que heu sotmès fora de les fronteres de Judea. O bé, si així ho desitgeu, pagueu per elles una indemnització de deu mil quilos de plata i uns altres onze mil quilos per les destrosses que heu fet i pels impostos que deveu d’aquelles ciutats. En cas contrari vindrem a fer-vos la guerra» (vv. 30-31). Simó va respondre a Atenobi justificant que mantenia els territoris esmentats perquè es tractava de terres pertanyents a Israel que l’enemic li havia sostret. Malgrat les exigències concretes de la política selèucida, els Macabeus, igual que tots els veritables jahvistes, mai no havien cedit la possessió de la terra santa a pobles estrangers. Simó, tot i així, estava disposat a pagar una indemnització per Jafa i Guèzer. Però el rei es va enfurismar quan el seu enviat va tornar amb aquesta resposta. Trifó, mentrestant, havia aconseguit fugir del setge i va arribar al port d’Ortòsia, ciutat de la costa fenícia, al nord de Trípoli. Antíoc, irritat per la resposta de Simó, va començar a buscar a Trifó, a qui va trobar finalment a Apamea, on el va capturar i el va assassinar. Després va encarregar a Cendebeu, un funcionari de la cort, que vigilés la regió costanera fenícia i que la convertís en la base per atacar el poble jueu. Aquest va començar a reorganitzar la zona i a llançar atacs contra els jueus: «Cendebeu es presentà a Jàmnia i començà a provocar el poble jueu envaint Judea, fent-hi captius i matant-hi gent. Reconstruí, doncs, Cedró i va destacar-hi cavalleria i tropes, per fer sortides i incursions pels camins de Judea, com havia ordenat el rei» (vv. 40-41). El capítol acaba bruscament a la meitat de la narració que continua en el capítol següent. De fet es veu cada vegada més clarament el decaïment dels motius religiosos per a la defensa del poble d’Israel, mentre que s’imposen cada vegada més els motius relacionats amb la set de poder que s’infiltren entre els seguidors dels Macabeus.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
