LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 29 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

1r Macabeus 16,1-24

Joan pujà des de Guèzer per informar el seu pare Simó de les accions de Cendebeu. Simó convocà els seus dos fills grans, Judes i Joan, i els va dir:
--Els meus germans, tota la casa del meu pare i jo mateix hem combatut els enemics d'Israel des de la nostra joventut fins al dia d'avui, i amb el nostre esforç hem aconseguit moltes vegades d'alliberar Israel. Ara ja sóc vell, però vosaltres, per la misericòrdia de Déu, esteu en la plenitud de la vida. Ocupeu el meu lloc i el lloc del meu germà i sortiu a lluitar per la nostra nació. Que us hi acompanyi l'auxili de Déu!
Joan reclutà en el país vint mil homes aptes per a la guerra, i cavalleria, i emprengueren la marxa contra Cendebeu. Van fer nit a Modín, i a trenc d'alba es van llevar per continuar avançant per la plana. Tot d'una els va sortir al pas un nombrós exèrcit d'infanteria i cavalleria. Un torrent separava uns i altres. Joan i el seu exèrcit van prendre posicions enfront de l'enemic. Veient que la tropa no gosava travessar el torrent, Joan passà el primer; els seus homes, en veure-ho, passaren darrere d'ell. Joan dividí el seu exèrcit situant la cavalleria enmig de la infanteria, ja que la cavalleria enemiga era molt nombrosa. Tocaren les trompetes i Cendebeu amb el seu exèrcit va ser derrotat; molts van caure mortalment ferits, i els qui van quedar es refugiaren a la fortalesa de Cedron. Durant el combat havia estat ferit Judes, el germà de Joan, però aquest continuà la persecució de l'enemic fins a arribar a Cedron, reconstruïda per Cendebeu. Els fugitius anaren fins a les torres dels camps de la rodalia d'Asdod. Joan va calar foc a la ciutat i va causar unes dues mil baixes a l'enemic. Després Joan tornà en pau a Judea.
Ptolemeu, fill d'Abub, havia estat nomenat governador de la plana de Jericó i tenia plata i or en abundància, com a gendre que era del gran sacerdot Simó. Ple d'ambició, aspirava a fer-se amo del país, eliminant traïdorament Simó i els seus fills.
En un viatge per les ciutats del país per atendre les seves necessitats, Simó va baixar a Jericó amb els seus fills Mataties i Judes. Era el mes onzè, el mes de xebat, de l'any cent setanta-set. El fill d'Abub els va acollir amb segones intencions en el fortí anomenat Doc, que ell havia fet construir, i va servir-los un gran banquet. Però havia apostat en el fortí alguns homes. I quan Simó i els seus fills ja anaven beguts, Ptolemeu i els seus homes es van aixecar, van prendre les armes i, irrompent dins la sala del banquet, van matar Simó, els seus dos fills i alguns dels seus criats. Tornant mal per bé, Ptolemeu va cometre la pitjor de les traïcions.
Després Ptolemeu va enviar al rei Antíoc una relació escrita d'aquests fets, demanant-li alhora tropes de reforç per a poder-li tornar les ciutats i el país. També va enviar homes a Guèzer per eliminar Joan. Alhora va escriure als caps militars que es presentessin a ell, que els volia obsequiar amb plata, or i regals. I envià homes a prendre possessió de Jerusalem i de la muntanya del temple. Tanmateix, algú va avançar-se i arribà a Guèzer per informar Joan de l'assassinat del seu pare i dels seus germans. I afegí:
--Ptolemeu ha enviat gent per matar-te.
Les notícies van deixar Joan profundament trasbalsat. Va fer agafar els homes que havien vingut a assassinar-lo i els féu executar, ja que sabia que tenien intenció de matar-lo.
La resta de la història de Joan, les guerres i proeses que dugué a terme, les muralles que construí i les altres empreses seves, tot consta en la crònica del seu pontificat, d'ençà que succeí el seu pare com a gran sacerdot.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El capítol setze relata la conclusió de la història dels germans Macabeus. És una conclusió en part gloriosa per les virtuts militars de la nova generació, representada pels fills de Simó, que s’enfronten i derroten les tropes enemigues d’Antíoc VII (vv. 1-10). Quan Joan Hircà, que era a la fortalesa de Guèzer (13,53), molt prop de la base operativa de Cendebeu, va informar el seu pare del que estava passant, Simó, de ja gairebé seixanta anys, va enviar Joan i Judes, un altre fill seu, a anul•lar l’amenaça que representava Cendebeu. Els va confiar la seva pròpia obra: «Els meus germans, tota la casa del meu pare i jo mateix hem combatut els enemics d’Israel des de la nostra joventut fins al dia d’avui, i amb el nostre esforç hem aconseguit moltes vegades d’alliberar Israel. Ara ja sóc vell, però vosaltres, per la misericòrdia de Déu, esteu en la plenitud de la vida. Ocupeu el meu lloc i el lloc del meu germà i sortiu a lluitar per la nostra nació. Que us hi acompanyi l’auxili de Déu!» (vv. 2-3). Joan es va posar immediatament al capdavant de les tropes i, donant exemple de valentia, va sortir contra Cebedeu. El seu exemple va arrossegar tots els soldats. I l’adversari va ser derrotat. Però la set de poder s’havia infiltrat en les files dels seguidors Macabeus i els primers que ho van pagar van ser precisament Simó i dos fills seus que van ser víctimes d’un atemptat. Ptolemeu, gendre de Simó, mogut per l’ambició, va intrigar contra el seu sogre i els seus cunyats. Com governador de la fèrtil regió situada immediatament al nord del mar Mort, va convidar Simó amb els seus fills Judes i Mataties a un banquet a Doc i allà els va assassinar tots tres. Ptolemeu, per aconseguir el seu objectiu, no va dubtar a passar-se al bàndol enemic del seu poble. Estava gairebé segur que Antíoc VII l’ajudaria i li confiaria el comandament de la regió jueva. Coneixia bé les tensions que s’havien produït entre Simó i el rei de Síria. Va escriure a Antíoc VII per demanar-li tropes i alhora va enviar els seus homes a Guèzer perquè assassinessin Joan. Però aquest, advertit a temps, va eliminar els qui anaven a assassinar-lo. L’autor sagrat s’atura en aquest episodi sagnant, deixant entendre que el fill de Simó va sortir victoriós gràcies a la informació que li havien proporcionat persones que li eren fidels. Per altres fonts sabem que Joan va tornar a Jerusalem, on va ser rebut festivament pel poble i va aconseguir fer fora el seu cunyat Ptolemeu. En els dos darrers versets l’autor s’inspira en l’estil dels llibres dels Reis, en els quals al final de la vida de cada sobirà de Judà o d’Israel trobem, gairebé sempre, una al•lusió a altres fonts històriques que l’autor, per brevetat, omet. D’aquesta manera l’autor destaca el seu vincle amb les històries del passat del poble d’Israel. És una història única que continua amb totes les seves contradiccions i infidelitats humanes, però que conserva de manera ininterrompuda la fidelitat de Déu al seu poble.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.