Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 13,44-52
El dissabte següent, gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s'engelosiren tant que es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:
--Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l'extrem de la terra.
Sentint això, els pagans s'alegraven i lloaven la paraula del Senyor. Tots els qui estaven destinats a la vida eterna es van convertir a la fe. La paraula del Senyor s'estenia per tota la regió. Però els jueus van instigar les dones distingides que adoraven l'únic Déu i els principals de la ciutat i promogueren una persecució contra Pau i Bernabé fins que els van expulsar del seu territori. Pau i Bernabé, en senyal de trencament amb ells, s'espolsaren la pols dels peus i se n'anaren a Iconi. Els deixebles, per la seva part, vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’apòstol Pau torna a parlar el dissabte següent a la sinagoga. I l’autor dels Fets ho remarca: «gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la Paraula de Déu». Sembla repetir-se l’escena, descrita sintèticament per l’evangelista Marc, de la multitud que es va aplegar davant la casa de Cafarnaüm per escoltar Jesús. També avui, i potser més que ahir, les ciutats necessiten escoltar aquella Paraula. El clima de por i de tancament en si mateixos, així com la sensació de desànim que pesa sobre tants i que cada vegada s’escampa més pel món, demanen que Jesús torni aviat per tocar el cor de la gent. És veritat que avui també pot passar que les gelosies i enveges obstaculitzin amb violència la predicació, com li va passar a Pau per part dels jueus que l’escoltaven. Així i tot, ell es va dirigir primer a ells. La història de la predicació cristiana és plena d’exemples semblants: no falten mai els obstacles a l’Evangeli, i de vegades justament per part d’aquells que l’haurien hagut d’acollir primer. Però Pau no desisteix i es dirigeix als pagans. Es tracta d’un moment decisiu per a la vida de la primera comunitat cristiana. I l’opció neix una vegada més de la intelligència espiritual i pastoral per llegir i interpretar els «signes dels temps». Pau constata la gran disponibilitat dels pagans a acollir l’Evangeli. I no pot deixar d’atendre aquesta expectativa. Són molts els qui, de manera voluntària, s’adhereixen a la fe. L’autor dels Fets dels Apòstols, amb legítima satisfacció, escriu una vegada més: «la Paraula de Déu s’estenia per tota la regió». Realment es pot afegir, emprant una afirmació de Gregori el Gran, que «l’Escriptura creix amb aquells que l’escolten». És una lliçó a aprendre a l’inici d’aquest nou millenni. Milions de persones esperen una paraula de salvació. És urgent que la Paraula de Déu «s’estengui» en els seus cors i siguin consolats.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
