Memòria de sant Francesc d'Assís (+1226). Record de la dedicació de la capella de Primavalle, primer lloc de pregària de la Comunitat de Sant Egidi a la perifèria de Roma. El 4 d'octubre de 1992, a Roma es va signar l'acord de pau que posava fi a la guerra a Moçambic. Pregària per tots els qui treballen per la pau. Llegir més
Memòria de sant Francesc d’Assís (+1226). Record de la dedicació de la capella de Primavalle, primer lloc de pregària de la Comunitat de Sant Egidi a la perifèria de Roma. El 4 d’octubre de 1992, a Roma es va signar l’acord de pau que posava fi a la guerra a Moçambic. Pregària per tots els qui treballen per la pau.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,25-30
En aquell temps, Jesús digué:
--T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho.
»El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui celebrem la festa de sant Francesc d’Assís, tot recordant la seva mort la nit del 3 d’octubre de 1226. El seu testimoni continua encara avui movent els cors de molts cap al Senyor. La trobada amb el leprós, que ell va abraçar i besar, i l’escolta de la veu del Crucificat de Sant Damià marquen la seva conversió. Des d’aleshores és portat a viure l’Evangeli «sense afegits», i en va ser un testimoni significatiu no només dins l’Església catòlica i de tota la cristiandat sinó també fora dels seus límits. L’anhel de pau l’empeny, en temps de croades, a anar a Damietta a parlar amb el soldà. Va reunir al seu voltant molts deixebles als quals va anomenar «germans» i va decidir viure entre els «menors», els pobres que envoltaven les ciutats medievals. En ell l’Evangeli s’ha convertit en un llevat de fraternitat universal que no coneix cap frontera. Va ser precisament aquesta dimensió, reconeguda universalment, la que va empènyer Joan Pau II a elegir Assís com el lloc de la històrica trobada entre les religions amb ocasió de la pregària per la pau l’any 1986. La pàgina evangèlica que la litúrgia ens ofereix en aquesta festa refereix a una de les pregàries de Jesús, el qual dóna gràcies al Pare perquè s’ha inclinat sobre els petits revelant-los el misteri de l’amor, el misteri nascut des del principi i que ni els savis poden comprendre. Aquest misteri és Jesús mateix enviat a la terra a salvar els homes del poder del mal i de la mort. I ha plagut a Déu salvar els homes a partir dels més petits i dels més febles. Aquest privilegi dels pobres és un principi definitiu en l’experiència bíblica i continua fins als nostres dies en la vida dels deixebles de Jesús. El papa Francesc ens ho recorda contínuament amb el seu exemple. Precisament per aquesta raó va triar el nom del sant d’Assís. El jove d’Assís ens convida a formar part nosaltres també, com ho va fer ell, dels petits que han acollit i viscut aquest amor. Sant Francesc forma part d’aquell gran estol que com un fil roig travessa tota l’Escriptura: la preferència de Déu pels pobres i els febles. És d’ells que Déu parteix per salvar el món. Francesc torna a recórrer l’antiga història dels deixebles de Jesús: ells, gent senzilla i menyspreada, han estat escollits per Jesús per ser apòstols del Regne. No solament els ha revelat el seu misteri, sinó que també els l’ha confiat perquè el manifestin al món. A través d’aquests deixebles Jesús continua adreçant-se a les multituds cansades d’aquest món i els diu: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar». És el camí que Jesús continua mostrant als deixebles: recollir els febles i aprendre d’ell a ser mansuets i humils de cor. La vida amb Jesús és suau i lleugera; dura i feixuga és la vida del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
