Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 14,1-7
També a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe. Però els jueus que no s'havien convertit van instigar els pagans i els indisposaren amb els germans. Així i tot, Pau i Bernabé s'hi van quedar molt de temps i parlaven amb valentia, confiats en el Senyor. El Senyor confirmava la predicació que ells feien de la seva gràcia, concedint-los d'obrar senyals i prodigis.
Llavors la gent de la ciutat es va dividir: els uns estaven a favor dels jueus, i els altres a favor dels apòstols. Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per a fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los, ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a les rodalies. També allí anunciaven la bona nova.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau i Bernabé surten de Xipre i arriben a Iconi (Konya), una ciutat situada en la gran ruta comercial anomenada «Via Imperial». De seguida es dirigeixen a la sinagoga i aquí, gràcies a la seva predicació, convencen a molts jueus perquè abracin la fe cristiana, llevat d’aquells que Lluc anomena «inconvertibles», és a dir, aquells que es tanquen de manera tan hermètica en les seves tradicions que finalment en fan un ídol del que no poden separar-se. La reacció d’aquests darreres no es fa esperar. I no podia ser d’una altra manera. Una vegada més es manifesta l’oposició a l’Evangeli malgrat els prodigis, que es succeïen a causa de la predicació de Pau. La ciutat sencera està trasbalsada i es divideix en dos, d’un costat els partidaris dels apòstols i de l’altra els opositors, que van organitzar la captura de Pau i Bernabé amb la intenció de lapidar-los. L’autor dels Fets presenta una singular, encara que freqüent, aliança entre diverses faccions contra els dos deixebles. La mateixa cosa li va passar a Jesús en els dies de la passió. Pau i Bernabé, assabentats del complot, van aconseguir fugir a Listra. Però la fugida no minva la seva passió per edificar l’Església. Arribats a la ciutat, no obstant els perills amb els que es troben de seguida, reprenen la predicació de l’Evangeli. En realitat no poden viure sense comunicar la Paraula de Déu. I Pau ho dirà als corintis: «No puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli, perquè és una obligació que m’han imposat: ai de mi si no anunciés l’Evangeli!» (1 Co 9,16). En això hi trobem un exemple per als creients d’avui. Cada vegada que minva la urgència de comunicar l’Evangeli i de treballar pel creixement de la comunitat es traeix la vocació cristiana que, per la seva mateixa naturalesa, és missionera.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
