L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". Es el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis. Llegir més
L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". Es el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 10,22-30
Se celebrava a Jerusalem la festa de la Dedicació. Era l'hivern. Jesús es passejava pel recinte del temple sota el pòrtic de Salomó. Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren:
--Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament.
Jesús els respongué:
--Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles. Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som u.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La festa de la Dedicació del temple es celebrava cada any i era a l'hivern. Jesús ?ens diu l'evangelista Joan? en aquest dia de festa es troba en el pòrtic de Salomó, un dels pòrtics que envoltaven des de l'interior la plaça del temple. Aquest serà el lloc on es reunirà la comunitat cristiana després de la resurrecció, indicant així la voluntat de continuar allò que feia i deia Jesús. En aquest lloc, molts es reuneixen per escoltar Jesús. Alguns li demanen que digui clarament si és el Messies o no. No volen restar més en la incertesa i el dubte. La seva demanda sembla correcta: «Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament». En realitat, però, més que cercar Jesús, més que comprendre el seu cor i els seus pensaments i potser comprometre's amb la seva missió, aquells jueus cerquen la seva seguretat, la seva tranquillitat. La seva recerca ?present d'alguna manera? és però ben lluny de la del Baptista que va deixar les seves certeses i la seva tranquillitat per passar a la recerca de Déu. Era el seu un desig tan profund que res no aconseguia apaivagar-lo. La nostra actitud és ben diferent: més que cercar la veritat i el bé, volem tenir la consciència tranquilla, sense cap mena d'angoixa ni responsabilitat. Tanmateix, la recerca de Déu demana abandonar les pròpies certeses, abandonar les pròpies actituds i acceptar una paraula que ve de fora i que demana de ser escoltada amb disponibilitat. Jesús respon a la seva pregunta d'aclariment dient que les obres que feia ja eren un bon testimoni: «Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu». En realitat els seus ulls estaven enterbolits per l'egoisme i la solitud. Per això Jesús els diu: «Vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles». La qüestió és que sense familiaritat amb l'Evangeli no ens acostem al misteri de Déu. Qui amb un cor ben disposat es posa a l'escolta de l'Evangeli experimentarà com n'és, de gran, l'amor de Jesús, i sabrà que ningú podrà arrencar-lo de les seves mans. El Senyor, en efecte, és més fort que el mal i que la mort.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
