Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos. Llegir més
Memòria de sant Romuald (+1027), anacoreta i pare dels monjos camaldolesos.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 5,43-48
»Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics.
»Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?
»Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Continua el discurs de les antítesis. Jesús després de recordar als deixebles el sentir comú del seu temps: «Estima els altres, però detesta els enemics», proposa el seu Evangeli: «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen». Jesús proposa l'amor, el primer dels manaments, com el centre de la vida del deixeble i de l'Església. Les breus paraules d'aquest passatge evangèlic mostren perfectament quina és l'autèntica saviesa de la vida. No ho és deixar-se guiar per l'odi i per la venjança. Aquests sentiments i actituds malauradament presents instintivament en cada home, no cessen de fer sentir la seva força. I per desgracia també la seva aparença de normalitat. És fàcil pensar que és normal defensar-se d'aquells que volen fer mal. Jesús és conscient que el mal no es venç afalagant-lo per entrar en el seu terreny. Cal arrencar-lo de soca-rel. Per aquest motiu, de manera totalment paradoxal, però decisiva, arriba a demanar als seus deixebles que estimin també els enemics. És una afirmació que escandalitza la mentalitat actual. És realment impressionat. I ens preguntem si és possible. ¿No es tracta potser de l'habitual utopia abstracta irrealitzable? Aquestes paraules les ha practicades Jesús mateix el primer, quan dalt de la creu ha pregat pels seus botxins. I quants màrtirs, començant per Esteve, han viscut amb el mateix esperit! De fet, un amor així no ve dels homes i molt menys brolla naturalment del nostre cor: ve de dalt, de Déu, el qual fa sortir el sol sobre justos i injustos, sense fer diferències. Cap de nosaltres mereix ser estimat pels seus mèrits. El Senyor dóna a tothom el seu amor gratuïtament, sense cap mèrit. Els deixebles han de viure en aquest mateix horitzó d'amor, que ve del cel però transforma la terra. En cas contrari: «si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu?» Esdevenim sal sense sabor i llum sense resplendor. Jesús és agosarat en l'ideal que proposa. Diu encara: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial». Si acollim el seu amor entrem en la via de la mateixa perfecció de Déu. En un temps en el qual domina la lògica de la confrontació i de la recerca de l'enemic, l'exhortació a estimar els enemics és alliberadora. Jesús sap que són freqüents les enemistats entre els homes. Però precisament per destruir aquesta cadena infernal, Jesús proposa una exhortació que ningú mai ha gosat pronunciar: «Estimeu els vostres enemics!». Només d'aquesta manera l'amor venç de veritat. L'Evangeli no nega la complexitat de la vida, en canvi nega que la lògica del desencontre sigui l'única que reguli les relacions i sobretot que sigui inevitable. Perquè aquell que avui és un enemic pot, gràcies a l'amor, tornar a ser o esdevenir un amic.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
