Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,1-6.16-18
»Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel.
»Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
»I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús continua parlant de la justícia. Ha deixat clar, amb els exemples que hem escoltat aquests dies passats, que l'antiga Llei ha de ser viscuda amb un esperit nou, amb un cor renovat. La fe en el Senyor no es valora a partir de l'observança exterior ni amb la mesura del judici de la gent. El motiu recorrent del passatge sencer és fer créixer en nosaltres la consciencia que cada acció és realitzada en la presència del Senyor: ell certament guarda i guia la nostra vida. I per la seva amorosa vigilància és l'únic jutge autèntic i imparcial. Tots coneixem per experiència com n'és de forta la temptació de viure i de realitzar les nostres obres «perquè la gent us vegi», és a dir per alimentar l'orgull i per augmentar encara més la consideració d'un mateix. En qualsevol cas, el Senyor no demana als deixebles que amaguin el bo que hi ha en la seva vida. Tot al contrari, abans els ha convidat a ser llum i a no amagar la llàntia «sota la mesura». En aquest punt però, hi ha en qüestió una actitud del cor: la recerca neguitosa de l'aprovació dels altres, de la lloança i de la recompensa humana. Jesús ens ensenya que l'única persona que comprèn de veritat, des del més profund, la nostra pregària, la nostra misericòrdia, el nostre dejuni, és el Pare. Encara que els homes no ho entenguin, és al Pare que va dirigida la nostra pregària, i d'ell podem i hem d'esperar l'única veritable recompensa. Jesús, en aquest passatge evangèlic, insisteix en tres pràctiques religioses tingudes en gran consideració: l'almoina, a la pregària i al dejuni. Però el que vol subratllar és la invitació a la interioritat que és present en aquestes tres pràctiques, fonamentals en la vida del creient. L'almoina requereix el compromís del cor amb els pobres. Cal acostar-s'hi, interessar-se per ells, estimar-los perquè en ells hi és present el mateix Crist. Aquesta és l'espiritualitat de l'almoina. I això és el que Déu veu en secret, és a dir en profunditat. El mateix passa amb la pregària que no consisteix en fer-se veure, sinó en fer lloc en el propi cor a la Paraula de Déu. Déu veu aquesta interioritat i es complau en ella. De manera semblant, el dejuni és la lluita interior indispensable per fer créixer en nosaltres l'espai per acollir el Senyor. I llavors es farà realitat el que diu l'Apocalipsi: «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Aquesta és la recompensa dels deixebles, viure des d'ara amb el Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
