Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,7-15
»Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu.
»Vosaltres, pregueu així:
Pare nostre del cel,
santifica el teu nom,
vingui el teu Regne,
que es faci la teva voluntat
aquí a la terra com es fa en el cel.
Dóna'ns avui
el nostre pa de cada dia;
perdona les nostres ofenses,
així com nosaltres
perdonem els qui ens ofenen;
no permetis
que caiguem en la temptació,
i allibera'ns del mal.
»Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El «Pare nostre» ocupa el centre del sermó de la muntanya, gairebé consisteix en «la síntesi de tot l'Evangeli» (Tertulià). Jesús exhorta els deixebles a no malgastar paraules en la pregària, pensant convèncer Déu: «bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu», assegura Jesús. L'essència de la pregària està en posar en Déu la nostra confiança, convençuts que no ens abandonarà i que ens donarà el que necessitem. Jesús ens ensenya l'extraordinària pregaria que és el Pare Nostre. La Pregària sencera és resumida en la primera paraula, «Pare», «Abbà» (papa). Jesús, posant-nos aquesta paraula als llavis, porta a terme una autèntica i pròpia revolució religiosa. Només cal pensar que la tradició hebrea prohibeix nomenar el sant nom de Déu. Jesús, en canvi, fent-nos dirigir a Déu amb l'apel·latiu d'«abbà» ens ofereix una dimensió impensable fins aleshores, la de la filiació, la de la participació íntima de la família de Déu. Déu és per nosaltres el «totalment altre», però és un Pare que ens ha estimat fins al punt d'enviar-nos el seu mateix Fill. Es tracta d'un amor sense límits, impossible de concebre per la nostra ment si Ell mateix no ens l'hagués revelat. Per això és just fer la Seva voluntat i demanar que vingui aviat el seu regne, el temps definitiu en el qual serà finalment reconeguda la santedat de Déu i el seu amor regnarà entre els homes i la creació sencera. La segona part de la pregària es refereix a la vida quotidiana. Jesús exhorta a demanar el pa, el de cada dia, per fer-nos tocar la concretesa de l'amor de Déu. Es refereix tant al pa material com al pa de la seva Paraula. Dos pans, dues taules, indispensables. I tots dos han de ser servits, de fet, multiplicats per tots. A continuació posa als nostres llavis una petició molt seriosa: «perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen». Sembla dur i gens realista admetre que el perdó humà sigui model («així com nosaltres») del diví, en el verset següent però aquesta petició troba una explicació: «Perquè si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres». Aquest llenguatge és incomprensible per una societat com la nostra, en la qual el perdó és realment escàs i preval l'esperit de venjança. Però potser precisament per això tenim encara més necessitat d'aprendre a pregar amb el «Pare nostre», perquè baixi per sempre als nostre cors.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
