Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 6,19-23
»No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.
»El llum del cos és l'ull. Per tant, si el teu ull és bo, tot el teu cos quedarà il·luminat; però si és dolent, tot el teu cos quedarà a les fosques. Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'autèntica justícia és tenir el cor i la totalitat de l'existència orientada a Déu. Aquest és un Evangeli ben actual en una societat com la nostra, allunyada de Déu pensant-se ser molt lliure. En realitat, és esclava de molts amos. I l'esclavitud de les riqueses, de les propietats, de les coses, és particularment amarga. Jesús sap que necessitem de les coses, però sense la primacia de l'amor de Déu n'esdevenim esclaus. Per això, una mica més endavant dirà: «busqueu primer el Regne de Déu i feu el que ell té per just, i tot això us ho donarà de més a més» (Mt 6,33). Jesús exhorta a no acumular «tresors aquí a la terra». Tenim necessitat d'alliberar-nos de l'esclavitud de la possessió i del consum, que rebaixen la nostra vida a la matèria. Hi ha en el nostre món una dictadura del materialisme que ens imposa de sotmetre'ns a la llei del consum i de l'acumulació de bens. L'ensenyament de l'Evangeli és molt clar en aquest tema: qui acumula molt és pres d'un gran amor per les coses i mogut per una passió que segresta el cor. Per això Jesús afirma: «Allà on tens el tresor, hi tindràs el cor». La paraula evangèlica ha de modelar la nostra conducta i els nostres sentiments, forjar un estil de vida allunyat de l'afany de possessió i d'acumulació, que Jesús compara a les arnes i els corcs que acaben consumint el cor, els sentiments i el mateix sentit de la vida. Acumular tresors en el cel, en canvi, significa estimar la Paraula i posar-la en pràctica, deixar-se guiar pel designi d'amor que ens és revelat i ser-ne servidors diligents i alegres. La Paraula de Déu és forta i eficaç. Transforma els cors i la història dels homes. Escriu el profeta: «Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Realitzarà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat» (Is 55, 10.11). El cel ja no és només una meta llunyana; el cel és la vida amb el Senyor, amb els germans i amb els pobres. Qui gasta la seva vida segons l'Evangeli acumula tresors que restaran permanentment en el cel; no solament ningú podrà robar-los sinó que fruitaran abundosament en amor i en bondat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
