LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XV del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 15 de juliol

XV del temps ordinari


Primera Lectura

Amós 7,12-15

Després Amassià va dir a Amós:
--Vident, vés-te'n d'aquí, fuig al país de Judà i guanya-t'hi el pa fent de profeta, però aquí, a Betel, no tornis més a profetitzar-hi, que això és un santuari del rei, un temple de l'estat.
Amós li va respondre:
--Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: "Vés a profetitzar al meu poble d'Israel."

Salm responsorial

Salm 84 (85)

Antífona

Torna a nosaltres, Déu salvador.

- Has afavorit, Senyor, el teu país
i renovat la vida de Jacob;

- has perdonat les culpes del teu poble,
has estès un vel sobre tots els seus pecats.

- El teu enuig s’ha apaivagat,
t’has desdit del teu rigor.

- Déu, salvador nostre, renova’ns;
refrena el teu enuig en contra nostre.

- ¿Estaràs sempre irritat amb nosaltres
i a cada generació mantindràs el rigor?

- ¿És que no ens renovaràs la vida
perquè el teu poble trobi en tu l’alegria?

- Senyor, fes-nos veure el teu amor
i dóna’ns la teva salvació.

= Jo escolto què diu el Senyor: †
Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen.
Però que no tornin a ser tan insensats!

- Ell és a prop per a salvar els seus fidels,
i la seva glòria habitarà al nostre país.

- La fidelitat i l’amor es trobaran,
s’abraçaran la justícia i la pau.

- La fidelitat germinarà de la terra
i la justícia guaitarà des del cel.

- El Senyor donarà la felicitat
i la nostra terra donarà el seu fruit.

- La justícia anirà al seu davant
i encaminarà les seves petjades.

Segona Lectura

Efesis 1,3-14

Beneït sigui el Déu i Pare
de nostre Senyor Jesucrist,
que ens ha beneït en Crist
amb tota mena de benediccions
espirituals dalt al cel.
Ens escollí en ell
abans de crear el món,
perquè fóssim sants,
irreprensibles als seus ulls.
Per amor ens destinà
a ser fills seus per Jesucrist,
segons la seva benèvola decisió,
que dóna glòria i lloança a la gràcia
que ens ha concedit en el seu Estimat.
En ell, per la seva sang,
hem obtingut la redempció,
el perdó dels nostres pecats.
La riquesa de la gràcia de Déu
s'ha desbordat en nosaltres.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa
i penetració que tenim.
Ens ha fet conèixer
el seu designi secret,
la decisió benèvola que havia pres
per executar-la
en la plenitud dels temps:
ha volgut unir en el Crist
totes les coses,
tant les del cel com les de la terra.
En Crist hem rebut
la nostra part en l'herència;
ens hi havia destinat el designi
d'aquell qui tot ho duu a terme
d'acord amb la decisió
de la seva voluntat.
Volia que fóssim
lloança de la seva glòria,
nosaltres que des del principi
tenim posada en Crist la nostra esperança.
En ell, vosaltres vau escoltar
la paraula de la veritat,
l'evangeli que us salva.
En ell heu cregut
i heu estat marcats amb el segell
de l'Esperit Sant promès.
I l'Esperit és la penyora de l'heretat
que Déu ens té reservada,
quan ens redimirà plenament
com a possessió seva
i farà que siguem
lloança de la seva glòria.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 6,7-13

Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient:
--No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.
I els deia encara:
--Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.
Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

«Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos.» Així s'inicia el fragment de l'Evangeli de Marc que escoltem aquest diumenge. Jesús els va cridar i els va enviar. En aquests dos verbs, cridar i enviar, es podria dir, que hi ha inclosa tota la identitat del deixeble i de cada comunitat cristiana. El Concili Vaticà II expressa amb extrema claredat aquesta missió confiada a tota l'Església: «L'Església peregrinant és per la seva naturalesa missionera... i a cada deixeble de Crist incumbeix la missió de difondre la fe, en la mesura que li sigui possible». El cristià, per tant, és abans que res un cridat, un convocat per Déu.
Tota la tradició de l'Antic Testament, des d'Abraham en endavant, posa Déu a l'origen de tota crida. És emblemàtica la crida d'Amós. Ell no la va escollir, ni tampoc la va buscar. El Senyor el va prendre: «Déu em va prendre de darrere del bestiar», i el va llançar a una aspra confrontació amb les injustícies del poder polític. Va haver d'afrontar fins i tot les fredes consideracions del «sacerdot de la cort», Amassià, que l'exhortava, com passa sovint, a una egoista prudència. Amós replica al sacerdot que a l'arrel de les seves paraules no hi ha cap elecció personal lligada a perspectives particulars. Déu mateix l'ha obligat a la missió profètica: «Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: «Vés a profetitzar al meu poble d'Israel» (Am 7,14-15).
La crida sempre és per desenvolupar el servei de comunicar, amb les paraules i amb la vida, l'Evangeli de Jesús fins als extrems de la terra. I en aquesta missió cadascú hi pot trobar la pròpia santedat. Totes les crides del Senyor són una invitació a acollir la missió que ens fa anar sempre més enllà de nosaltres mateixos, més enllà dels confins que cadascú s'ha traçat per a la pròpia vida. Fins i tot, és natural que cadascú de nosaltres es posi límits, possiblement clars i definitius, entre un mateix i els altres, entre allò que creiem possible de fer i allò que pensem que no ho serà mai. Aquest instint de posar límits neix de la por: volem estar tranquils i segurs, evitant allò desconegut i el que no ens és familiar.
Per a Jesús no va ser així. Ell va deixar fins i tot el cel per venir enmig nostre, i no perquè fóssim justos, sinó perquè érem pecadors. Per aquesta raó Jesús no pot acceptar ni límits ni particularismes. L'horitzó de Jesús és el món sencer. Ningú no és estrany a les seves preocupacions, fins i tot el pitjor dels enemics. Per al Senyor tots han de ser estimats i tots han de ser salvats. Jesús convida els seus deixebles a anar només proveïts del bastó de l'Evangeli i de les sandàlies de la misericòrdia, han de recórrer els camins dels homes, predicant la conversió del cor i curant malalties i xacres. Per a entrar a les cases dels homes, és a dir, al lloc més íntim i delicat que és el seu cor, no fan falta armes particulars. Els deixebles, indefensos i pobres, han d'anar de dos en dos, perquè la seva predicació sigui l'exemple del seu amor recíproc. De fet, Jesús va dir: «Per l'amor amb que us estimareu tots reconeixeran que sou els meus deixebles». Per tant, els cristians, només rics de la misericòrdia de Déu i de l'Evangeli, podran fer caure els murs de divisió i alliberar el cors dels homes dels límits i dels pesos que els oprimeixen. Davant d'aquesta tasca, fascinadora i terrible, no podem fer-nos enrere. I al costat dels deixebles sants, diem: «Aquí em tens. Envia-m'hi» (Is 6,8).

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.