LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la santa creu
Paraula de déu cada dia

Pregària de la santa creu

Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la santa creu
Divendres 20 de juliol

Memòria del profeta Elies que fou endut al cel i deixà a Eliseu el seu mantell


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 12,1-8

En aquell temps, Jesús anava per uns sembrats en dissabte. Els seus deixebles tenien gana i es posaren a arrencar espigues i a menjar-se-les. Quan els fariseus ho veieren, van dir a Jesús:
--Mira, els teus deixebles fan allò que no és permès de fer en dissabte.
Jesús els respongué:
--¿No heu llegit què va fer David quan van tenir gana ell i els qui anaven amb ell: com va entrar al temple de Déu i va menjar els pans d'ofrena, que no podien menjar ni ell ni els qui l'acompanyaven, sinó únicament els sacerdots? ¿I no heu llegit en la Llei que els sacerdots en el temple violen el repòs del dissabte i no en són culpables? Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis , no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa. Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Els fariseus no perden l'ocasió de pensar malament de Jesús (i dels seus deixebles), i d'acusar-lo. Podríem identificar el fariseisme com l'actitud de qui tement el mal, el cerca en els altres i no en si mateix. El fariseu mira de quedar bé acusant els altres, veient la palla però restant incapaç de treure's la biga de l'ull. Jutja però no estima, observa però no ajuda. No és casualitat que el fariseu sigui indiferent a la petició de perdó i de guarició dels qui pateixen. Els fariseus critiquen Jesús perquè, sent dissabte, permet arrencar i menjar alguna espiga de blat als deixebles al llarg del camí. Ell però, els respon amb dos exemples que posen de manifest la migradesa i la ceguesa del seu cor. I sobretot confirma, amb paraules d'Osees, la grandesa del cor de Déu: «el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos» (Os 9,13). El Senyor no desitja l'observança freda i externa de les normes, sinó el cor del creient. No es tracta pas de menysprear les normes. Però per damunt la norma hi ha la compassió, que és un do que hem de demanar a Déu perquè no ve de la nostra naturalesa ni de les nostres qualitats, sinó de Déu mateix. De fet, aquesta dimensió la trobem present en la revelació bíblica. En alguns comentaris jueus, per exemple, es llegeix: «El dissabte us ha estat donat a vosaltres, i no vosaltres al dissabte». Algun comentarista explica que els rabins sabien que la religiositat exagerada podia posar en perill el compliment de l'essència de la llei: «Res és més important, segons la Torà, que salvar la vida humana... Quan hi hagi encara que només sigui una mínima possibilitat que una vida estigui en joc, es pot desatendre una prohibició de la llei». El Dissabte mostra la presencia amorosa de Déu en l'experiència humana. Jesús, el Senyor, és el rostre amorós de Déu. Per això insisteix que vol amor, no sacrificis. Jesús no transgredeix la llei, la porta amb l'amor al seu acompliment. Déu no ens dóna un reglament sinó una paraula d'amor perquè la vida dels homes arribi a la plenitud.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.