Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 12,46-50
Mentre Jesús s'adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué:
--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu.
Ell li respongué:
--¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans?
Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué:
--Aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
És un episodi present en tots els sinòptics. Jesús està parlant a la multitud, quan la seva mare i els seus germans arriben i miren de trobar-lo. Però la gent que el rodeja impedeixen als parents acostar-se a ell. L'evangelista puntualitza que els parents estan «fora», és a dir, no es troben entre els qui l'escoltaven. Es tracta d'una observació que no és tant espaial com de disponibilitat a l'escolta. Això mateix li passa a qui, sentint-se talment «parent» de Jesús, o sigui membre de la institució, ja no sent la necessitat d'escoltar la Paraula de Déu, ja no té necessitat de ser ajudat. Jesús, a qui li diu que a fora hi ha la seva mare i els seus germans que l'esperen, respon d'una manera sorprenent. Li diu que la seva mare i els seus parents són aquells que l'escolten, precisament els qui estan «dins» per escoltar la predicació de l'Evangeli. Per a un món com l'hebreu, que considerava la relació de sang un factor determinant per la pertinença religiosa, aquest poc reconeixement dels familiars resultava ben desconcertant. Jesús, en realitat, volia que quedés clar quina era la seva nova família, la que formaven els seus deixebles, aquells que el seguien, els que confiaven en ell. El vincle de sang i de clan, el vincle de nació o de pàtria, el vincle de cultura o d'ètnia, no són en absolut decisius pel Regne de Déu. Més aviat són ocasions de tancament, i no d'apertura als altres. Aquestes relacions, són travessades per la Paraula de Déu que les purifica perquè no siguin ocasió de replegament i de conflicte, sinó que esdevinguin fraternes. La Paraula de Déu purifica les relacions «naturals» i en crea de noves a través de l'acció de l'Esperit vessat en el cor. De l'escolta de la Paraula de Déu neix una nova família, molt més gran i consolidada que la natural. Els vincles són fonamentats no sobre nosaltres mateixos sinó sobre la Paraula de Déu. La comunitat cristiana, pels qui estan sols, pels pobres, pels abandonats, pels afligits, pels perseguits, és moltes vegades l'única família que els acull i protegeix, i per tots és cridada a ser exemple de vida fraterna.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
