Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma el 1991. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics. Llegir més
Festa dels sants Joaquim i Anna, avis de Jesús. Record de tots els ancians que comuniquen amb amor la seva fe als joves. Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma el 1991. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 13,10-17
Els deixebles s'acostaren i li van preguntar:
--Per què els parles en paràboles?
Ell els respongué:
--A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu:
» Escoltareu, però no comprendreu;
mirareu bé, però no hi veureu.
S'ha fet insensible,
el cor d'aquest poble!
S'han tapat les orelles,
han tancat els ulls,
no fos cas que els seus ulls hi veiessin,
les seves orelles hi sentissin,
el seu cor comprengués
i es convertissin.
I jo els guariria!
»Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús acaba d'explicar la paràbola del sembrador. És una paràbola que pot servir d'exemple, en el sentit que si no es comprèn aquesta difícilment s'entendran les altres. Jesús, a través d'aquesta paràbola, ens mostra la originalitat de la seva manera de predicar l'Evangeli. En les paràboles els conceptes s'entrellacen amb imatges i esdeveniments de la vida quotidiana que tots els oients poden comprendre. L'Evangeli havia d'arribar a tot arreu. Qualsevol persona podria escoltar-lo i ser ajudat. Els apòstols, colpits per aquesta opció de Jesús, li pregunten directament: «Per què els parles amb paràboles?» L'anunci del Regne de Déu, el cor de la predicació evangèlica, demanava d'ésser comunicat de manera clara però sense ambigüitats. Per als jueus, el Messies hauria d'establir el Regne a través de mitjans polítics i fins i tot violents. Jesús no volia ser mal interpretat. D'aquí l'elecció d'un llenguatge que arribés al cor. Aquell que tingués set d'amor encara en tindria més. Aquell que no tingués set d'amor encara en tindria menys. Així podríem entendre les paraules de Jesús: «al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda». El llenguatge parabòlic involucra els oients i deixa desarmats els fariseus. D'altra banda, Déu ha decidit desvetllar els «misteris del regne» als petits i als febles. Ells són els destinataris del Regne. És per això que diu als seus deixebles: «Feliços els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten!» A ells, com també als febles, se'ls ha donat la gràcia de poder tocar, escoltar i veure Jesús. Ell és «la paràbola» de Déu enmig nostre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
