Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 13,18-23
»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest fragment de l'Evangeli conté l'explicació de la paràbola del sembrador, que el mateix Jesús va fer als seus deixebles. El sembrador amb una gran braçada escampa la llavor que és «la paraula del Regne», aclareix Jesús. Però només la llavor que cau en terra bona dóna fruit abundant. La llavor que cau al camí se l'endú el Maligne, diu Jesús. Aquesta és la condició de qui escolta però no comprèn, rep però no deixa que el missatge evangèlic es sedimenti. Hi ha la llavor que cau en un terreny ple de pedres. Aquest seria el cas de qui té bona voluntat en l'escolta, però més tard es deixa vèncer per les dificultats, per les tribulacions i la inconstància. La llavor que fa cap entre els cards és la situació de qui escolta, però les preocupacions mundanes i les riqueses prevalen sobre la força de la llavor. Finalment hi ha la terra bona que escolta i fa que l'Evangeli fructifiqui. Jesús no diu qui és el sembrador, però és evident que és ell mateix. És seva, no pas nostra, la generositat escampant la llavor. Ell no tria el terreny on escamparà la llavor. Confia també en aquells terrenys que són més un camí o un pedregar que un terreny llaurat i disponible. Tot el terreny és important pel sembrador. I el terreny és el cor dels homes. Potser cal tenir en compte que el nostre cor no és sempre aquest o aquell terreny, d'una manera estable. De fet, de vegades el nostre cor és un camí ple de pedres, o inconsistent, o ple de cards i, en altres ocasions, és una terra bona. El Senyor ens demana que siguem un terreny bo i acollidor. Ens demana que l'ajudem a sembrar a tot arreu. Aquest és el sentit de la pregària al Pare perquè enviï treballadors a la seva vinya. En aquest cas perquè enviï sembradors als innombrables terrenys d'aquest món. I Jesús demana la seva mateixa generositat en la sembra. La llavor, tanmateix, no és nostra, ens la dóna el Senyor: la llavor és l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
