Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 17,22-27
Es trobaven tots junts a Galilea, i Jesús digué als seus deixebles:
--El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però el tercer dia ressuscitarà.
I els deixebles es van entristir molt.
Després que ells van arribar a Cafarnaüm, els qui cobraven el tribut del temple anaren a trobar Pere i li preguntaren:
--¿Que no té el costum de pagar el tribut, el vostre mestre?
Pere respongué:
--És clar que sí.
Un cop Pere va entrar a casa, Jesús s'avançà a preguntar-li:
--Què et sembla, Simó? Els reis de la terra, ¿de qui cobren impostos i tributs: dels seus fills o dels estranys?
Pere li respon:
--Dels estranys.
Jesús li diu:
--Per tant, els fills no hi estan obligats. Però, per no escandalitzar ningú, vés al llac, tira l'ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna'ls-la per mi i per tu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús explica per segona vegada als deixebles el que l'espera a Jerusalem: serà entregat en mans dels caps del poble i portat a la mort, però després tornarà a viure. I una vegada més els deixebles es mostren consternats. Tenen realment dificultat per admetre l'idea d'un Messies sofrent no obstant la profecia contingui també l'anunci de la resurrecció. És una dificultat que també nosaltres coneixem bé. Quantes vegades la nostra escolta és selectiva potser perquè escoltem nomes el que ens interessa, sense deixar-nos acollir per la Paraula que ens és anunciada! Quan entren a Cafarnaüm, alguns recaptadors d'impostos s'acosten a Pere i li pregunten si Jesús té la intenció de pagar el tribut establert per al temple. No es tracta del tribut al Cèsar, sinó del tribut que tot israelita havia de donar al temple per al seu funcionament. Jesús, si bé «és més gran que el temple» (12,6), no refusa aquesta obligació i ordena a Pere que vagi a pescar, i que de la boca del peix que pescarà en tregui la moneda de plata per donar al temple. Jesús no volia escandalitzar, i com altres vegades, no reclama drets i privilegis que, d'altra banda, mereix. Ha vingut per edificar, no per escandalitzar la gent. Per això actua de manera diferent del que seria raonable esperar d'ell. En aquesta línia, l'apòstol Pau davant les pretensions dels corintis que deien: «Tot és permès!», contesta: «Tot és permès, però no tot edifica. Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres» (1Co 10,23-24). La primera preocupació de Jesús continua sent la de reunir i custodiar aquells que el Pare li ha confiat. Per això és escrupolós en allunyar tot allò que pot provocar escàndols inútils. És una saviesa que demana una gran disciplina interior, sobretot per part dels responsables pastorals. És necessari evitar el costum d'actuar impulsivament i sense reflexionar. El Senyor continua mostrant-nos que la veritable saviesa és construir el temple espiritual que constitueix la comunitat cristiana.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
