Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home. Llegir més
Memòria de sant Maximilià Kolbe, sacerdot màrtir de l'amor, que l'any 1941 acceptà morir a Auschwitz per salvar la vida d'un altre home.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 18,1-5.10.12-14
En aquella ocasió, els deixebles preguntaren a Jesús:
--Qui és el més important en el Regne del cel?
Jesús va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué:
--Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m'acull a mi.
»Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial. Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús està a punt de pujar a Jerusalem, on la mort i la resurrecció l'esperen. L'evangelista assenyala que «en aquella ocasió els deixebles preguntaren a Jesús»: «Qui és el més gran en el regne dels cels?» És una pregunta que demostra la llunyania del mestre. En el passatge paral·lel de Marc (9,33ss) es descriu la mateixa escena: Jesús acaba d'anunciar la passió i els deixebles, en lloc de pensar en el que han escoltat, es posen a discutir sobre qui d'ells és el més gran. Quina distància tan gran entre les preocupacions del Mestre i les dels deixebles! En realitat és una situació que continua repetint-se també avui entre els deixebles: quantes vegades oblidem l'Evangeli perquè estem preocupats només per nosaltres mateixos i per les nostres prioritats! Jesús va prendre un infant i el va posar «enmig», en el centre de l'escena, i dirigint-se als deixebles els diu: «Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas en el Regne dels cels». Amb aquestes paraules comença el quart llarg discurs de Jesús als deixebles, que constitueix una esplèndida reflexió sobre la vida de la comunitat cristiana. Ja l'inici és paradoxal: el deixeble no és un adult, un home madur, com nosaltres hauríem pensat, sinó que és un infant, un nen petit necessitat d'ajuda, de sosteniment, un fill. El deixeble és un fill que sempre ha de restar com a tal, és a dir necessitat del Pare per ser ajudat, custodiat, acompanyat. Només qui és fill pot ser pare en la comunitat dels creients. En el Regne de Déu sempre i en qualsevol cas, s'és fill. I Jesús adverteix els deixebles de no menysprear els petits: els seus àngels sempre estan en presència de Deu. És a dir que Deu els protegeix. És en aquest exemple que s'insereix l'extraordinària paràbola de l'ovella perduda que Jesús narra per mostrar la qualitat de l'amor de Déu pels seus fills. Ell fa l'impossible perquè cap dels seus petits es perdi. És una dimensió que s'hauria de recuperar per fer-se més evident en la comunitat cristiana: en primer lloc hi ha d'haver la preocupació per la salvació dels germans i les germanes. En el passat es deia que la primera missió dels preveres, però jo diria de tota la comunitat cristiana, era la «salvació de les ànimes». Així ha de tornar a ser, perquè aquesta és la mateixa preocupació de Déu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
