Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 19,3-12
Aleshores se li van atansar uns fariseus i, per posar-lo a prova, li preguntaren:
--¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?
Jesús els va dir:
--¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona ?
I digué encara:
-- Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi.
Ells li pregunten:
--Doncs com és que Moisès va ordenar que, si el marit vol divorciar-se, doni a la seva muller un document de divorci?
Jesús els respon:
--Moisès us va permetre de divorciar-vos de la muller per la vostra duresa de cor. Però al principi no era pas així. I jo us dic que el qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, i es casa amb una altra, comet adulteri.
Els deixebles li diuen:
--Si la situació entre marit i muller és aquesta, val més no casar-se.
Ell els respongué:
--No tothom comprèn aquest ensenyament, sinó tan sols aquells a qui Déu ho concedeix.
»Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Comença la missió de Jesús a Judea on restarà fins al final de la seva vida. Una gran multitud el segueix i ell, com sempre, continua ensenyant i guarint els malalts que li presenten. La seva obra, que ja havia trobat obstacles a Galilea, ara troba una oposició encara més forta. L'esperit del mal no cessa la seva decidida contraposició a l'Evangeli. Els fariseus es converteixen en el seu instrument i li proposen una qüestió sobre el «repudi» de la dona: si és lícit repudiar-la per «qualsevol motiu», com afirmaven alguns. Hi havia un debat notable sobre el tema en aquella època. Però Jesús no entra directament en la qüestió i prefereix remetre's a la voluntat original de Déu sobre la unió entre l'home i la dona: la família ha de basar-se sobre l'amor indissoluble. I si Moisés va permetre el divorci ho va fer per la grolleria humana i espiritual dels jueus del seu temps. Jesús no solament no accepta les interpretacions dels rabins, sinó que condemna la pràctica del divorci que els fariseus acceptaven segons uns criteris més o menys estrictes. Jesús reivindica la primacia de l'amor en les relacions humanes i, per tant, entre l'home i la dona que s'uneixen en matrimoni. El seu amor és indissoluble. La irrevocabilitat semblava ja en aquell temps un pes massa gran. Avui ho sembla encara més en un clima cultural en el qual tota perspectiva d'estabilitat sembla impossible. Però Jesús continua parlant de la continença volguda a causa del regne dels cels: hi ha qui «es fa eunuc pel regne dels cels». L'opció de no casar-se per dedicar-se completament a Déu no desacredita el matrimoni, però sens dubte subratlla la radicalitat de l'elecció de Déu. És a dir que alguns trien amb la seva pròpia existència demostrar que només Déu basta. És una elecció que fa seva una de les dimensions espirituals de l'Església: no es vincula a cap altre, en té prou amb Jesús, només amb ell. En aquest sentit el celibat per al Senyor té un valor extraordinari no perquè demostri la capacitat de sacrifici, sinó perquè manifesta l'elecció radical pel Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
