XXIV del temps ordinari Llegir més
XXIV del temps ordinari
Primera Lectura
Isaïes 50,5-9
El Senyor, Déu sobirà,
m'ha parlat a cau d'orella,
i jo no m'he resistit
ni m'he fet enrere.
He parat l'esquena
als qui m'assotaven,
i les galtes
als qui m'arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d'ofenses i escopinades.
Però el Senyor, Déu sobirà, m'ajuda,
i per això no em dono per vençut;
per això paro la cara com una roca
i sé que no quedaré avergonyit.
Tinc a prop
el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!
El Senyor, Déu sobirà, em defensa.
Qui em podrà condemnar?
Tots els qui m'acusen
s'esfilaran com un vestit
consumit per les arnes.
Salm responsorial
Salm 114 (116 A)
Antífona
El Senyor ha alliberat de la mort la meva vida.
- Em sento ple d’amor
perquè el Senyor ha escoltat la meva súplica;
- ha escoltat el meu clam
així que l’invocava.
= M’envoltaven els llaços de la mort, †
el país dels morts se m’acostava,
venien a trobar-me l’angoixa i el neguit.
- Llavors vaig invocar el nom del Senyor:
«Ah, Senyor, salva’m la vida!»
- El Senyor és just i compassiu,
el nostre Déu té misericòrdia.
- El Senyor salvaguarda els senzills,
jo era feble i m’ha salvat.
- Recobra la serenor, ànima meva,
mira el bé que t’ha fet el Senyor.
= Ha alliberat de la mort la meva vida, †
els meus ulls, de negar-se en el plor,
els meus peus, de donar un pas en fals.
- Continuaré caminant entre els qui viuen,
a la presència del Senyor.
Segona Lectura
Jaume 2,14-18
Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra'm, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 8,27-35
Jesús, amb els seus deixebles, se'n va anar als pobles del voltant de Cesarea de Filip, i pel camí els preguntava:
--Qui diu la gent que sóc jo?
Ells li respongueren:
--Uns diuen que ets Joan Baptista; d'altres, Elies; d'altres, algun dels profetes.
Llavors els preguntà:
--I vosaltres, qui dieu que sóc?
Pere li respon:
--Tu ets el Messies.
Però ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
Llavors començà a instruir-los dient:
--Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar.
I els ho deia amb tota claredat. Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo. Però Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li:
--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes.
Llavors va cridar la gent i els seus deixebles i els digué:
--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
«Qui és aquest Jesús de Natzaret?» Sens dubte es tracta d'una qüestió fonamental; ho era ja en temps de Jesús i no ha deixat de ser-ho en el nostre temps. En l'Evangeli de Marc, aquesta pregunta ocupa el centre «físic» de la narració. Hem arribat al vuitè dels setze capítols que formen l'Evangeli de Marc. I, en efecte, l'evangelista col·loca l'escena en un punt decisiu. L'escena té lloc a l'Alta Galilea, mentre Jesús fa el recorregut pels pobles del voltant de Cesarea de Filip, una petita ciutat situada bastant lluny de Jerusalem, en una regió quasi totalment pagana. L'evangelista vol suggerir que des d'allí comença clarament el camí de Jesús, vers la ciutat santa. Des d'aquell moment «parla amb tota claredat» amb els deixebles, sense que res el retingui (v. 32). Pel camí els pregunta quina opinió tenen la gent d'ell. Com es pot observar, és el mateix Jesús el qui posa en el centre de la narració la «qüestió central» de tot l'Evangeli: el problema de la seva identitat.
En el fons es podria dir que la valoració que fan d'ell és positiva i, en part encertada. Tots estan d'acord a admetre que en Jesús hi ha present la mà de Déu, però el judici no està clar, malgrat l'admiració que senten per ell com a gran benefactor i taumaturg. Per això Jesús deixa de banda les opinions de la gent, i fa intencionadament la pregunta als deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?» Pere li contesta de manera clara i distinta: «Tu ets el Crist.» («Crist» és la traducció hebrea del terme grec «Messies», que literalment significa «el consagrat»). Aquesta sembla ser la resposta que finalment espera Jesús.
Jesús, davant les paraules que el reconeixen com a Messies, començar a parlar de la seva passió (en parlarà dues vegades més). Diu que el Fill de l'home haurà de sofrir molt, serà rebutjat pels notables del poble, pels grans sacerdots i pels mestres de la Llei, que ha de ser mort, i que al cap de tres dies ressuscitarà. Pere pren Jesús a part i comença a renyar-lo per les paraules que ha dit. Havia reconegut la incomparable grandesa de Jesús fins al punt d'utilitzar el títol més elevat que coneixia, però no podia acceptar el «final» que Jesús li havia predit. Aquí xoquen les dues concepcions del Messies: la de Pere, vinculada a la força, al poder dominant, a la instauració d'un regne polític; i la de Jesús, marcada per l'anorreament fins a la mort, però que acabarà en la resurrecció.
Aquell deixeble que en nom dels altres va reconèixer Jesús com a Messies, passa a ser-ne l'adversari; Jesús no pot sinó renyar-lo davant de tots. Amb una aspresa impressionat li diu: «Vés-te'n d'aquí, Satanàs». Són les mateixes paraules que trobem a l'Evangeli de Mateu al final de les temptacions en el desert. En totes dues ocasions, volen que Jesús doni una connotació política al seu messianisme perquè tingui un poder i un domini de caràcter terrenal. Realment és difícil d'acostumar-se a la idea d'un Messies que decideix emprendre un camí de creu i d'humiliació. Però aquest és el camí de Déu. Jesús, després de convocar la gent que el seguia, els diu que si algú vol ser deixeble seu, s'ha de negar a si mateix, carregar-se amb la seva creu i seguir-lo. I afegeix que el qui perdi la vida d'aquesta manera, en realitat la salvarà. Tot això es veurà clar el dia de la resurrecció de Jesús. Però ja des d'ara el camí del servei al Evangeli i al Senyor és, també per nosaltres, la manera de viure amb plenitud segons Déu. I mai no serà permès a ningú alterar l'itinerari seguit per Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
