Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,1-10
Quan Jesús hagué acabat de dir totes aquestes paraules davant el poble que l'escoltava, va entrar a Cafarnaüm. El criat d'un centurió estava malalt, a punt de morir. El centurió l'apreciava molt i, quan sentí parlar de Jesús, li va enviar alguns notables dels jueus a demanar-li que vingués a salvar el seu criat. Quan arribaren on era Jesús, el suplicaven amb insistència dient:
--Es mereix que li concedeixis això, perquè estima el nostre poble i és ell qui ens ha construït la sinagoga.
Jesús se n'anà amb ells. No era gaire lluny de la casa, quan el centurió li va enviar uns amics a dir-li:
--Senyor, no et molestis: jo no sóc digne que entris a casa meva, i per això ni tan sols m'he considerat digne de venir a trobar-te; digues una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa.
Quan Jesús ho sentí, es va omplir d'admiració per aquell home; es girà cap a la gent que el seguia i digué:
--Us asseguro que ni a Israel no he trobat tanta fe.
Quan els enviats tornaren a la casa van trobar que el criat estava restablert.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un centurió romà, un pagà que, tot i ser representant de l'opressor, mostra tanmateix una atenció particular vers els hebreus, fins al punt que els ha ajudat a construir la sinagoga de la ciutat. Està molt preocupat per la greu malaltia que ha afectat un dels seus servents. Sap prou bé que com a pagà no es pot atrevir a acostar-se al mestre. Per això demana a alguns notables jueus de la ciutat que vagin a trobar Jesús per demanar-li la guarició del seu servent. Ells s'acosten a Jesús i intercedeixen pel servent tenint paraules de gran estima pel centurió que no ha estalviat esforços per ajudar la ciutat. Sobresurten tres actituds en aquest centurió romà: les dues primeres són l'amor pel seu servent (el tracta com a un fill) i la confiança dipositada en el jove profeta de Natzaret; la tercera és sentir-se indigne davant el jove profeta, fins a no sentir-se digne d'anar a ell. Mentre Jesús s'està acostant a casa seva, envia una altres amics a dir-li que no es molesti tant. La seva fe li fa pronunciar les paraules que tots els cristians repeteixen encara avui durant la litúrgia eucarística: «Jo no sóc digne que entris a casa meva, però digues una paraula i el meu criat es posarà bo». Aquest centurió, pagà, esdevé imatge de l'autèntic creient, és a dir d'aquell que reconeix la seva indignitat i que creu en la força de la paraula de Jesús: n'hi ha prou amb una sola paraula seva per salvar i ser salvat. Nosaltres, al contrari, estem obsessionats en multiplicar les paraules pensant que seran elles les que mouran el cor de Jesús o canviaran les coses. Jesús és la «Paraula» del Pare: és Jesús el qui cura, el qui salva. Les paraules que surten de la boca de Jesús tenen la força de Déu i del seu amor sense límits.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
