Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l'expiació). Llegir més
Els jueus celebren el Yom Kippur (Dia de l'expiació).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,11-17
Després Jesús se n'anà en un poble anomenat Naïm. L'acompanyaven els seus deixebles i molta gent. Quan s'acostava a l'entrada del poble, duien a enterrar un mort, fill únic d'una dona que era viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare. Així que el Senyor la va veure, se'n va compadir i li digué:
--No ploris.
Després s'acostà al fèretre i el va tocar. Els qui el portaven s'aturaren. Ell digué:
--Jove, aixeca't.
El mort va incorporar-se i començà a parlar. I Jesús el va donar a la seva mare. Tothom va quedar esglaiat i glorificaven Déu dient:
--Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres.
I també:
--Déu ha visitat el seu poble.
L'anomenada de Jesús s'escampà per tot el país dels jueus i per totes les regions veïnes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Un jove, fill únic d'una mare vídua, mor. Per a aquella mare, la vida és destrossada. Tot fil d'esperança és definitivament trencat. Rés no es pot fer ni pel fill ni per la mare, a no ser sepultar l'un i acompanyar l'altra, consolant-la en el seu dolor. Jesús, veient el trist seguici fúnebre, que sortia de la porta de la petita ciutat de Naïm per acostar-se al cementiri, es commou per aquella mare. L'evangelista apunta que Jesús «se'n va compadir». El seguici en veure que Jesús s'acosta a aquella mare, s'atura. De seguida li diu que no plori, i al jove mort li diu: «Jove, aixeca't!». Jesús li parla com si fos viu. I el jove sembla sentir la veu de Jesús fins al punt que s'aixeca i comença a parlar. La paraula evangèlica sempre és eficaç. Són molts els joves que, avui, viuen com morts, és a dir sense esperança en el seu futur. L'esperança d'un món millor els ha estat robada. La societat els és molt sovint tant una madrastra com un padrastre. Es troben sols i sense esperança en un món sense futur. Ells esperen algú que s'aturi al seu costat i els digui directament: «Jove, aixeca't!» L'Evangeli ens ajuda a tenir esperança i a treballar per ells. Els joves necessiten algú que s'estigui ben ferm al seu costat, que els toqui com ha fet Jesús i que sàpiga dirigir-los paraules veritable, fortes, plenes d'autoritat i d'esperança. Si les paraules sorgeixen d'un cor ple de commoció, com el de Jesús, sabran escoltar-les. D'aquesta compassió forta i audaç fluiran també per nosaltres les paraules per donar esperança als infants i als joves d'avui.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
