Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 7,31-35
»A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen? Són com els nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!" Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però els fills de la saviesa acrediten tots que és justa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús es pregunta: «A qui compararé, doncs, la gent d'aquesta generació? A qui s'assemblen?» Dirigint-se als qui l'escoltaven els diu que s'assemblen «als nois que seuen a les places i es criden els uns als altres dient: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no ploreu!"». És la reacció pròpia dels nens consentits, que reaccionen de manera instintiva i egoista. Només compta el seu «jo». L'Evangeli ha de tornar a ressonar a tot arreu per alliberar els cors dels esclavatges recurrents. L'apòstol Pere ho va intuir, quan, després de la vinguda de l'Esperit Sant, es va dirigir a la multitud reunida davant el cenacle i va dir: «Aparteu-vos d'aquesta generació esgarriada» (Ac 2,40). No es tracta pas d'una presa de posició pessimista per part de Pere ni tampoc, abans, de Jesús. L'Evangeli ens allibera de l'esclavitud de nosaltres mateixos i ens proporciona la capacitat de veure més enllà per poder reconèixer el designi de Déu per al món, per entendre els «signes dels temps», els senyals que Déu inscriu en la història humana perquè ens ajudin a dirigir-la vers al bé. Malauradament, és freqüent replegar-se sobre un mateix i per això assistim cada vegada més a l'aparició d'actituds irritades i ploramiques. Una altra cosa és la «saviesa» que Déu ha vingut a donar-nos: participar en el seu gran projecte d'amor per al món. No hi ha temps a perdre en queixes i ressentiments: cal comprometre el nostre temps i els nostres esforços per construir el Regne que Jesús ha vingut a donar als homes de cada generació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
