Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria in Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant Egidi. Llegir més
Memòria de la dedicació de la Basílica de Santa Maria in Trastevere. En aquesta església hi prega cada vespre la Comunitat de Sant Egidi.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,1-10
Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Jesús li digué:
--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui ens unim a la pregària i a la joia per la festa de la dedicació de la Basílica de Santa Maria del Trastevere. El papa Inocenci III, el 15 de novembre del 1215, acompanyat dels bisbes que assistien al IV Concili del Laterà, iniciat feia pocs dies, va consagrar aquesta Basílica, una de les més notables de Roma. És possible que hi fos present sant Francesc, que era a Roma pel Concili i havia optat per estar-se al Trastevere a la leproseria del port. La Basílica ja existia a principis del primer mil·lenni. La comunitat cristiana va començar a reunir-se al Trastevere a la «domus Callixti» («casa de Calixte»), transformada en la Basílica del papa Juli i més tard en l'edifici actual. En els temps llunyans de Calixte, la comunitat cristiana va sentir la urgència de la missió en una ciutat encara pagana, i des d'aleshores podríem dir que aquesta Basílica ha continuat sent signe de la presència de Déu en aquesta zona de la ciutat. En les últimes dècades, la presència de la Comunitat de Sant Egidi ha renovat el miracle de l'antic títol d'aquesta Basílica: «fons olei» («font d'oli»). La Basílica s'ha convertit en un santuari popular, una font de misericòrdia, on molts calmen la set, es troben amb el Senyor i senten la calidesa de l'amor i la consolació. Cada nit acull la pregària de la Comunitat i els pobres hi són acollits i estimats. I va ser on va començar el dinar dels pobres el dia de Nadal, el «pessebre» contemporani que ara s'estén per tantes ciutats del món. Podríem dir que és la Basílica de tots, però sobretot dels pobres. Aquest any fem memòria de la festa de la dedicació, vinculant-la al cinquantè aniversari de la Comunitat de Sant Egidi. La Basílica s'ha convertit en la casa bonica. Durant aquest any la Basílica ha pogut veure l'alegria dels molts que agraeixen al Senyor el do de la Comunitat. És l'alegria de Zaqueu, dels moltíssims Zaqueus que acullen el Senyor i canvien les seves vides. Podríem dir que, a diferència del que relata el passatge evangèlic, ara és el Senyor qui ens acull a casa seva. A la Basílica -i amb ella, tots els llocs de pregària de la Comunitat- el Senyor ens acull, ens parla, ens nodreix, ens escalfa el cor, ens ensenya a obrir les portes a tothom i especialment als pobres. Zaqueu ens ensenya a baixar de pressa i a entrar perquè el Senyor vol estar amb nosaltres. I nosaltres, des de la Basílica i des d'arreu de la comunitat, podem repetir: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
