LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

II d'Advent Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 9 de desembre

II d'Advent


Primera Lectura

Baruc 5,1-9

Jerusalem, treu-te els vestits
de pena i d'aflicció,
posa't per sempre les gales
de la glòria de Déu!
Embolcalla't amb el mantell
de la salvació que et ve de Déu,
posa't al front la diadema
de la glòria de l'Etern.
Déu estendrà la teva esplendor
pertot arreu,
i et posarà per sempre aquest nom:
«Pau salvadora i glòria fidel.»

Aixeca't, puja al cim, Jerusalem,
gira els ulls a l'orient
i mira els teus fills,
que la paraula del Sant
ha aplegat de llevant i de ponent.
Vénen celebrant
que Déu s'ha recordat d'ells!
Havien sortit a peu,
conduïts pels enemics,
i ara Déu te'ls torna amb glòria,
portats com reis en el seu tron.
Déu ha ordenat d'abaixar
les muntanyes alteroses
i els turons eterns,
d'omplir les valls
i esplanar la terra,
perquè Israel hi camini segur,
guiat per la glòria de Déu.
Fins els boscos
i els arbres aromàtics,
per manament de Déu,
faran ombra a Israel.
I Déu guiarà Israel enmig de l'alegria,
a la llum de la seva glòria;
l'acompanyarà
amb la seva misericòrdia,
el guiarà amb la seva salvació.

Salm responsorial

Salm 125 (126)

Antífona

És magnífic el que el Senyor fa a favor nostre.

- Quan el Senyor renovà la vida de Sió,
ho crèiem un somni.

- La nostra boca s’omplí d’alegria,
de crits de goig i de rialles.

- Els altres pobles es deien:
«El Senyor obra en ells meravelles.»

- El Senyor obra meravelles en nosaltres,
amb quin goig ho celebrem!

- Renova la nostra vida, Senyor,
com l’aigua renova l’estepa del Nègueb.

- Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls
criden de goig a la sega.

- Sortien a sembrar tot plorant,
carregats amb la llavor;

- i tornaran cantant d’alegria,
duent a coll les seves garbes.

Segona Lectura

Filipencs 1,4-6.8-11

Sempre que prego, demano ple de goig per tots vosaltres, ja que heu contribuït a la causa de l'evangeli des del primer dia fins avui. Estic segur d'una cosa: Déu, que ha començat en vosaltres una obra tan excel·lent, l'anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist. Déu és testimoni de com us enyoro a tots, per l'amor entranyable que us té Jesucrist. I el que jo demano en la pregària és que el vostre amor s'ompli més i més encara, fins a vessar, de coneixement i de clarividència, perquè sapigueu discernir allò que més convé. Així arribareu purs i sense ensopecs al dia que Crist ha de venir, plens dels fruits de justícia que rebem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 3,1-6

L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d'Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d'Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert. Joan anà per tota la regió del Jordà predicant un baptisme de conversió per al perdó dels pecats, tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes:
És la veu d'un que crida en el desert:
Prepareu el camí del Senyor,
aplaneu les seves rutes.
S'alçaran les fondalades,
s'abaixaran les muntanyes i els turons,
el terreny tortuós quedarà pla
i el camí escabrós serà allisat;
i tothom veurà la salvació de Déu.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Per nosaltres, homes i dones envoltats d'una civilització de rumors, d'una multiplicitat de missatges, no és fàcil comprendre la figura de Joan Baptista. Un home essencial, Joan és un bon company per descobrir el veritable sentit de la vida. Un tret característic del Baptista és que és un home que parla i crida a cada home que ha d'esperar el Senyor.
Joan, però, no parla per pròpia iniciativa ja que ha estat atrapat per la "paraula" en aquell any precís, el quinzè, en aquell lloc determinat, el desert, com remarca Lluc: "L'any quinzè del regnat de Tiberi Cèsar... Déu va comunicar la seva paraula a Joan, el fill de Zacaries, en el desert". La seva veu arriba fins als nostres dies. I el desert on parla no és un lloc allunyat de nosaltres: és el de les nostres ciutats convertides en deserts de solitud i inhumanitat. Joan és un predicador lliure i pobre. Els seus vestits manifesten la seva condició de pobresa: cobert únicament de pèl de camell cenyit amb un cinturó. És pobre en el menjar: llagostes i mel salvatge. Però en la seva pobresa és lliure.
Joan parla contra els fariseus i els saduceus denunciant la seva habilitat per fingir penediment sense deixar de ser mai ells mateixos. Així la seva paraula no té por d'assenyalar aquell que viu al palau del rei, encara que aquesta valentia li costarà la vida. Joan no justifica l'orgull d'aquells que es senten segurs per ves a saber quins mèrits, encara que sigui el de ser "fills d'Abraham". L'orgull queda lluny del cor de Joan: "no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies" (vegeu Jo 1,27), diu assenyalant Jesús. Aquest home humil sap denunciar l'orgull i l'autosuficiència amb molta fermesa. La humiliat no pot ser por, no pot ser silenci, no pot ser moderació, no pot ser esperit d'adaptació. L'humil posa la seva confiança en el Senyor, i només en ell.
Però la força no el fa deshumanitzat i llunyà: Joan sap escoltar, sap parlar, sap realitzar gestos de perdó vers aquella llarga fila d'homes i de dones que se li apropen per confessar els seus pecats i fer-se batejar amb el baptisme de penitència. És un profeta que crida. I crida perquè ha de fer lloc, en el caòtic desert d'aquest món, per la nova vida. Vol obrir en el desert la ruta del Senyor.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.