Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic. Memòria de Filomena, anciana del Trastevere a Roma, morta en la residència el 1976. Amb ella recordem tots els ancians, especialment els qui estan sols, i els qui viuen en una residència. Llegir més
Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic. Memòria de Filomena, anciana del Trastevere a Roma, morta en la residència el 1976. Amb ella recordem tots els ancians, especialment els qui estan sols, i els qui viuen en una residència.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Isaïes 40,25-31
Diu el Déu sant:
«A qui em compararíeu
que fos com jo?»
Alceu els ulls al cel
i mireu qui ha creat l'estol dels astres,
qui els fa sortir, d'un a un,
i els crida cada un pel seu nom.
És tan gran la seva força
i ferm el seu poder,
que mai no en falta cap.
Poble de Jacob, per què parleu així?
Per què dieu, gent d'Israel,
que el Senyor no veu la vostra sort,
que el vostre Déu
ignora la vostra causa?
Que no ho sabeu?
No ho heu sentit a dir mai?
El Senyor és Déu per sempre,
ha creat la terra d'un cap a l'altre.
No es cansa, no defalleix.
És insondable la seva intel·ligència.
Dóna noves forces als cansats,
enrobusteix els qui són febles.
Els joves es cansen i defalleixen,
els millors guerrers
ensopeguen i cauen;
però els qui confien en el Senyor
recobren les forces,
alcen el vol com les àguiles,
caminen sense cansar-se,
corren sense defallir.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En moltes ocasions, durant la vida, perdem la veritat de nosaltres mateixos: l'orgull ens encega i no veiem l'estat de feblesa en la que tots vivim. Els individus i les nacions no deixem de ser guiats per l'orgull. Escriu el profeta a propòsit de les nacions: "Les nacions són com una gota que s'escorre d'un poal, valen tant com grans de pols a la balança". Si així són les nacions, què no serem nosaltres? La paraula profètica ens convida a meditar en la grandesa i la força del Senyor, a alçar els ulls més enllà de nosaltres mateixos per mirar les obres de l'amor de Déu, que es manifesten en la vida de tots i en el món sencer. Aquesta mirada ens allibera d'anar darrere els ídols que, ens pensem, poden donar-nos seguretat i consol. I no hem d'oblidar que el primer "ídol" al que tots estem temptats d'adorar és el propi "jo". Alguns parlen d'una "egolatria": el culte de l'ego i de la seva afirmació, sobre l'altar del qual es sacrifica tot. El profeta, amb un seguit de preguntes incisives, desvetlla el sentit de Déu i de la seva grandesa. Només el Senyor és gran i només ell governa al món: "Ell ha estès el cel com tela fina ... Redueix a no res els amos del món ... a penes rebroten les soques tallades, que ell hi bufa al damunt i s'assequen, i el remolí els porta com fullaraca". Els qui confien en el Senyor però, reben ajuda i consol, suport i força. A tots, joves i vells, se'ns exhorta a confiar només en Déu: "els qui confien en el Senyor recobren les forces, alcen el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense defallir". Ell, el Creador, és el nostre suport i la nostra ajuda. Enmig de la fatiga de la vida, no ens desesperem, confiem-nos al Senyor i recuperarem la força per caminar amb rapidesa a la seva presència.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
