IV d'Advent Llegir més
IV d'Advent
Primera Lectura
Miquees 5,1-4
Diu el Senyor:
«I tu, Betlem Efrata,
ets petita per a ser comptada
entre els clans de Judà,
però de tu sortirà
el qui ha de governar Israel.
Els seus orígens vénen d'antic,
vénen de l'eternitat.»
Així, doncs, el Senyor
els tindrà abandonats
fins al temps que infanti
la qui ha d'infantar.
Aleshores la resta dels seus germans
es reunirà amb els fills d'Israel.
Ell vindrà a pasturar
amb el poder del Senyor,
amb la glòria
del nom del Senyor, el seu Déu.
Viuran segurs perquè ell serà gran
d'un cap a l'altre de la terra.
Ell serà la pau.
Quan Assíria ocupi el nostre país
i s'apoderi dels nostres baluards,
li oposarem set pastors
i vuit capitans,
Salm responsorial
Salm 79 (80)
Antífona
Senyor, fes-nos veure la llum de la teva mirada i serem salvats.
- Pastor d’Israel, escolta,
tu que guies els de Josep com un ramat;
- tu que tens querubins per carrossa,
resplendeix davant d’Efraïm, de Benjamí i de Manassès.
- Desvetlla el teu poder,
vine a salvar-nos.
= Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
= Senyor, Déu de l’univers, †
fins quan estaràs irritat
mentre el teu poble et suplica?
- Ha de menjar amb llàgrimes el pa,
ha de beure a glops els seus plors.
- Ens has deixat a les disputes dels veïns;
els enemics es riuen de nosaltres.
= Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
- Una vinya vas portar d’Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius.
- Li havies deixat el terreny net,
va arrelar-hi, va omplir tot el país.
- La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts;
- els seus sarments s’estenien fins al mar,
els seus rebrots, fins al Gran Riu.
- Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants?
- Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.
- Déu de l’univers, torna,
esguarda des del cel i mira,
= vine a visitar aquesta vinya, †
el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill que havies enfortit.
- Una mirada teva d’amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.
= Que la teva mà reposi †
sobre l’home que hi ha a la teva dreta,
el fill d’home a qui tu dónes la força.
- No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom.
= Senyor, Déu de l’univers, renova’ns, †
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats.
Segona Lectura
Hebreus 10,5-10
Per això, quan entra al món, Crist diu a Déu: No has volgut sacrificis ni oblacions, però m'has format un cos; no t'has complagut en holocaustos ni en sacrificis pel pecat. Per això t'he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat. Primer diu: De sacrificis i oblacions i holocaustos i sacrificis pel pecat, no n'has volgut ni t'hi has complagut; encara que totes aquestes ofrenes són precisament les que prescriu la Llei de Moisès. Però després afegeix: A tu em presento; vull fer la teva voluntat. Suprimeix, doncs, el que deia primer i ho substitueix pel que diu després. I precisament perquè ell ha complert la voluntat de Déu, nosaltres hem estat santificats per l'ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,39-48
Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces:
--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!
Maria digué:
--La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra
Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa
de la seva serventa.
Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Aquest quart diumenge d'Advent ens porta al llindar de Nadal del Senyor. L'Evangeli ens permet entrar a una casa d'un poble remot de la perifèria de l'Imperi Romà. És a partir d'aquí que el Senyor comença una nova història de salvació. L'evangeli de Lluc ens ho comunica explicant-nos la trobada entre dues dones. Elles no tenien cap rellevància en la societat, eren de fet la imatge de la debilitat i la irrellevància. Déu les elegeix per iniciar amb elles la història de la seva nova relació d'amor amb la humanitat. Maria pren la iniciativa i va a visitar la seva anciana cosina. No era un viatge fàcil, com no és fàcil el viatge de moltes dones joves, de vegades fins i tot també embarassades, que abandonen la seva terra per buscar refugi i hospitalitat i, malauradament, moltes vegades no troben el do de l'encontre i la benvinguda. Però, així que va parlar amb l'àngel, Maria "se n'anà de pressa" a Judea, com si no volgués deixar passar temps entre escoltar la Paraula i caminar cap a Elisabet. En aquesta pressa -una pressa que veurem també en els pastors quan "de pressa" van anar a Betlem a trobar-se amb l'Infant i en les dones al sepulcre per comunicar l'Evangeli de la Resurrecció- podem reconèixer la urgència de comunicar l'amor del Senyor a tot arreu. Maria ens recorda la urgent necessitat que el món té de l'encontre i la comunió. Podríem dir que en aquesta petita escena evangèlica de la trobada entre aquestes dues dones, que es realitza abans que Jesús neixi, es subratlla la necessitat ineludible de l'acolliment i la comunió en aquest món nostre que sembla estar marcat per la indiferència en la relacions, per les distàncies que cal marcar, pels desencontres per tal de protegir-se. L'encontre té la seva pròpia força, crea noves històries d'amor i comunió, fa néixer l'esperança i l'alegria on abans hi havia soledat i abandonament. Podríem dir que és la urgència d'aquest Nadal: multiplicar la fraternitat i la comunió.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
