Memòria de sant Antoni abat (?356). Seguí el Senyor en el desert d'Egipte i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió sobre les relacions entre el judaisme i el cristianisme. Llegir més
Memòria de sant Antoni abat (?356). Seguí el Senyor en el desert d'Egipte i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió sobre les relacions entre el judaisme i el cristianisme.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 3,7-14
Per això, com diu l'Esperit Sant: Avui, quan escolteu la seva veu, no enduriu els cors com en el temps de la rebel·lió, el dia de la prova en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, quan em temptaren; i van anar veient les meves obres durant quaranta anys. Per això em vaig disgustar amb aquella generació i vaig dir: "Sempre tenen el cor esgarriat, desconeixen els meus camins." Llavors, indignat, vaig jurar: "No entraran al meu lloc de repòs."
Germans, mireu que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe, que l'aparti del Déu viu. Més aviat, mentre duri la proclamació d'aquell "avui", exhorteu-vos els uns als altres dia rere dia perquè la seducció del pecat no endureixi ningú. Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després del paral·lelisme entre Jesús i Moisés, l'autor de la carta relaciona l'Israel històric amb aquells que formen la comunitat cristiana on molts són d'origen hebreu. Comença citant la segona part del salm 95, que condemna la sordesa del poble d'Israel en els anys d'èxode pel desert. Segurament l'autor vol subratllar que el nou poble dels deixebles ja ha entrat a la casa del Senyor, i per aquesta raó està més obligat a escoltar la Paraula de Déu i no pas a endurir el propi cor com ho van fer els hebreus a Massà i a Meribà. En qualsevol cas, de l'escolta de l'Evangeli depèn l'accés a la casa del Senyor i el fet de restar-hi com a familiars seus. Per això, l'autor de la Carta demana no només de no allunyar-se de Déu, és a dir de l'escolta de la seva Paraula, sinó d'"exhortar-se els uns als altres dia rere dia perquè la seducció del pecat no endureixi ningú". Hi ha una gran saviesa pastoral en aquesta indicació: només una fraternitat efectiva, quotidiana, pot garantir un discipulatge constant. L'autor es dirigeix a tota la comunitat. Tots els "germans" tenen la responsabilitat d'estar atents els uns vers els altres i de preocupar-se especialment d'aquells que no escolten prou la veu de Déu. La responsabilitat "pastoral" no obliga només els "dirigents" (13,17); cada cristià és convidat a tenir els ulls ben oberts per tal que cap germà no es perdi. És impossible ser deixeble de Jesús per compte propi o bé separat dels germans: s'és deixeble només si s'escolta plegats la Paraula de Déu. En l'escolta comuna de l'Escriptura, el mateix Esperit Sant parla i edifica en un sol cos a tots els qui l'escolten. La constància en l'escolta fa deixebles a tots aquells que reben la Paraula que els és sembrada. "L'avui" de la Carta és la vida quotidiana il·luminada per l'Evangeli. D'aquesta manera entrem en "el repòs" que el Senyor concedeix als seus fidels.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
