Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica. Llegir més
Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 4,1-5.11
La promesa d'entrar al lloc de repòs es manté; però no visquem refiats, no fos cas que algú de vosaltres es trobés que ha perdut l'ocasió d'entrar-hi. En efecte, nosaltres hem rebut l'anunci de l'evangeli igual com ells, però a ells la Paraula que escoltaven no els va servir de res, perquè no es van adherir per la fe a allò que escoltaven. Tan sols els qui hem cregut entrem al lloc de repòs, segons allò que ha estat dit: Llavors, indignat, vaig jurar: "No entraran al meu lloc de repòs." I és cert que Déu havia realitzat les seves obres des del moment de la creació del món, ja que, parlant del dia setè, l'Escriptura diu: Déu, el setè dia, reposà de totes les seves obres. Però en aquell text torna a dir: No entraran al meu lloc de repòs.
Per tant, afanyem-nos a entrar en aquell lloc de repòs, perquè ningú no caigui arrossegat pel mateix exemple de desobediència.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La temptació dels cristians, sobre la qual l'autor vol que estiguem atents, és semblant a la dels israelites prop de la porta de Canaan, quan van tenir la temptació de "quedar-se enrere" i no entrar a la terra promesa. Significa "fer-se enrere" davant l'amor de Déu, sense deixar-se embolcallar amb la seva abraçada. De fet, aquesta és pròpiament la bona notícia: Jesús ha vingut al nostre encontre per estimar-nos; no només no ens pren res sinó que ens ho dóna tot. No "es queda enrere", al contrari, ens ofereix la seva vida. El "repòs" proposat als deixebles és justament aquesta abraçada d'amor, un amor per acollir i viure, una comunió per habitar. L'Església viu ja ara el dia del "repòs", el "setè dia", precisament quan Déu regna amb amor sobre tots. L'autor de la Carta té raó d'exhortar els creients perquè entrin de pressa en el repòs: "Afanyem-nos a entrar en aquest lloc de repòs, perquè ningú caigui arrossegat pel mateix exemple de desobediència". Entrar en "el repòs" significa prendre part en la vida de la comunitat. El repòs és la casa de Déu en la qual els cristians són convidats a entrar, és el do que els cristians reben quan són acollits en la comunitat cristiana, on son estimats i custodiats. L'elogi que l'autor fa de la Paraula de Déu, recorda el fonament sobre el qual s'edifica la casa. És un fonament que es posa una vegada i per sempre, i alhora una pedra viva que cada dia "fonamenta de nou" la comunitat. La Paraula de Déu nodreix els creients amb un aliment sempre nou, adaptat a tota edat espiritual, i els sosté per tal que sàpiguen eradicar el mal i edificar el bé. Per això el creient és convidat a confiar en ella si vol conèixer la profunditat del seu cor; l'ha d'escoltar si desitja viure la pau i la salvació per a ell mateix i per al món. En l'Escriptura, el mateix Déu parla als seus. I nosaltres ho som.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
