LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

II del temps ordinari
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, sirià del Malabar) i de l'Església assíria.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 20 de gener

II del temps ordinari
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les antigues Esglésies d'Orient (sirio-ortodoxa, copta, armènia, etiòpica, sirià del Malabar) i de l'Església assíria.


Primera Lectura

Isaïes 62,1-5

Per amor de Sió no vull callar,
no vull reposar per Jerusalem
fins que la justícia no hi esclati la llum,
i la salvació no hi brilli una torxa.
Els pobles veuran el teu benestar,
tots els reis contemplaran teva glòria.
Et donaran un nom nou
que els llavis del Senyor designaran.
Seràs una corona magnífica les mans del Senyor,
una diadema reial les mans del teu Déu.
No et diran més "Abandonada"
ni anomenaran el teu país "Desolació".
A tu et diran "Me l'estimo",
i a la teva terra, "Té marit",
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra.
Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s'alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s'alegra de tenir la núvia.

Salm responsorial

Salm 95 (96)

Antífona

Canteu al Senyor un càntic nou.

- Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,

- canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.

- Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.

- És gran el Senyor i digne de tota lloança,
és més temible que tots els déus;

- perquè els déus dels pobles no són res,
però el Senyor ha fet el cel.

- Honor i majestat s’estan al davant d’ell,
poder i esplendor l’assisteixen al seu temple.

- Doneu al Senyor, famílies dels pobles,
doneu al Senyor glòria i poder,

- doneu al Senyor la glòria del seu nom,
entreu als seus atris portant-li ofrenes.

- Adoreu el Senyor: s’apareix la seva santedat.
Que tremoli davant d’ell tota la terra!

= Digueu a les nacions: «El Senyor és rei!» †
Sentencia amb rectitud les causes dels pobles.
El món es manté ferm, incommovible.

= El cel se n’alegra, la terra ho celebra, †
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
jubilen els camps amb tot el que s’hi troba.

= Criden de goig tots els arbres del bosc, †
en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.

- Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb la seva veritat.

Segona Lectura

1a Corintis 12,4-11

Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots. Un, per mitjà de l'Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit; un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l'únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits; un altre, el do de parlar en llengües; un altre, el do d'interpretar-les. Tot això és obra de l'únic i mateix Esperit, que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 2,1-12

El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Com que el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu:
-No tenen vi.
Jesús li respon:
-Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.
La seva mare diu als servidors:
-Feu tot el que ell us digui.
Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una.
Els diu Jesús:
-Ompliu d'aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué:
-Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.
Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi i li diu:
-Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.
Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell.
Després d'això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s'hi quedaren uns quants dies.
(Mt 21,12-17; Mc 11,15-19; Lc 19,45-48)

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

El passatge evangèlic de les Noces de Canà és potser un dels que coneixem millor. Tots recordem com tan sols la mare de Jesús s'adona que s'està acabant el vi. No es preocupa per ella mateixa o per la seva imatge. Els seus ulls i el seu cor miren i es preocupen perquè tots siguin feliços, i que la festa no decaigui. La preocupació per aquells joves la porta al seu Fill perquè intervingui. Li diu: "No tenen vi". Maria sentia com a seva aquella festa. Sentia com a seva la joia dels esposos. A Canà, Maria indica als servents el camí a seguir: "Feu tot el que ell us digui". Aquest és el camí senzill de l'escolta de l'Evangeli, un camí que tots som convidats a recórrer. El cristià és aquell que obeeix l'Evangeli, tal com van fer els servents. I l'Església, imitant Maria, no cessa de repetir-nos: "Feu tot el que ell us digui". Allò que compta és obeir l'Evangeli: aquí comencen els senyals del Senyor, els seus miracles enmig dels homes.
L'ordre que els servents reben de Jesús és singular: "Ompliu d'aigua aquestes piques". És una ordre senzilla, tan senzilla que indueix a no dur-la a terme: quina relació hi ha entre omplir les piques d'aigua i la manca de vi? Ells no comprenen el sentit d'aquestes paraules, però obeeixen. Moltes vegades nosaltres tampoc comprenem bé el sentit de les paraules evangèliques. Allò que compta però, és obeir el Senyor. Ell farà el miracle. Després d'omplir les piques, els servents reben l'ordre de portar a la taula el que han posat a les piques. Aquesta ordre és encara més estranya, però també l'obeeixen. I la festa se salva. I de fet, acaba encara millor, com reconeix el cap de servei: "Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix el més ordinari. Però tu has guardat fins ara el vi millor". Així va ser com Jesús va començar els seus miracles a Canà de Galilea, diu l'evangelista. Hem comparat els nostres diumenges amb Canà, i podríem comparar les sis piques de pedra amb els sis dies de la setmana. Omplim-los com van fer els servents amb la força de l'Evangeli, deixem que la Paraula il·lumini les nostre jornades i els nostres dies seran més serens i més bonics. Canà pot ser certament la festa del diumenge que, a través del do de l'Evangeli, ens permet de guardar el vi bo del Senyor per a tota la setmana.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.