Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals i evangelistes). Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals i evangelistes).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 6,10-20
Déu no és injust i per això no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l'amor que heu mostrat per causa del seu nom, posant-vos al servei del poble sant, en el passat i en el present. Tan sols desitgem que cada un de vosaltres demostri el mateix afany per mantenir plenament l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui amb fe i amb constància han heretat les promeses.
Quan Déu va fer la seva promesa a Abraham, no podent jurar per ningú de més gran, va jurar per ell mateix dient: T'ompliré de benediccions i et donaré una nombrosa descendència. Abraham esperà sense defallir i va obtenir que es realitzés la promesa. Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells: el jurament posa fi a les discussions i serveix de garantia. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia mostrar clarament als qui havien d'heretar-la que la seva decisió era irrevocable. Així Déu va fer dues accions irrevocables, la promesa i el jurament, que ell de cap manera no pot desmentir. Gràcies a elles ens sentim fortament encoratjats els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens ofereix. Aquesta esperança, que posseïm com a àncora segura i ferma de la nostra vida, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim. Allà, com a precursor nostre, ha entrat Jesús, esdevingut gran sacerdot per sempre segons l'ordre de Melquisedec.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En aquest fragment, l'autor de la carta vol exhortar els cristians a créixer en la comprensió del misteri de Crist. No obstant la seva indolència en l'escolta, l'autor els anima a nodrir-se d'un aliment més substanciós. Evita d'aturar-se en els "temes fonamentals" que identifica com la "conversió de les obres mortes". Cal que tinguem sempre ben present tot això perquè són veritats que fonamenten tota altra reflexió i per tant no s'han de perdre de vista. Tanmateix, és necessari un coneixement més perfecte. Es dirigeix doncs als cristians i, amb la severitat del pastor, adverteix aquells que, tot i haver tastat el do de Déu i assaborit la saviesa de la Paraula, corren el risc de perdre-ho tot. Li sembla impossible que puguin tornar a la vida passada, la que han viscut abans de la conversió a l'Evangeli. Si fos així significaria negar el Crist i crucificar-lo de nou. En canvi, l'autor els exhorta a no aturar-se en el camí de la perfecció i a posar-se de nou a l'escolta continuada de la Paraula de Déu. El deixeble no pot prescindir mai d'escoltar l'Evangeli i per tant del treball laboriós per canviar el propi cor. L'autor s'alegra que tots els creients, fins i tot els més mandrosos, siguin com la terra assaonada per pluges abundoses que dóna fruits abundants de santedat. En canvi, tots aquells que endureixen els seus cors són terra maleïda que produeix cards i espines. Per aquests no queda sinó el foc destructor del judici. Tanmateix l'autor -per tal de reforçar l'esperança dels cristians- fa esment de les obres de fe i amor que ells mateixos han dut a terme: "Déu, que és just, no oblidarà tot el que heu fet, és a dir, l'amor que heu mostrat per causa del seu nom", i òbviament no els faltarà el seu ajut. El creient té davant el seus ulls Abraham, el qual va creure en la promesa del Senyor, feta a través d'un jurament solemne, i va rebre l'heretat, després d'una prolongada i perseverant espera. I Jesús, és encara més que Abraham, ha entrat "més enllà de la cortina del lloc santíssim" esdevenint així, per nosaltres, gran sacerdot "com ho fou Melquisedec".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
