LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia

Pregària per l'Església

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 24 de gener

Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes a Europa i a Amèrica.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 7,25-8,6

Per això té el poder de salvar definitivament els qui per ell s'acosten a Déu, ja que viu per sempre intercedint a favor d'ells.
Aquest és realment el gran sacerdot que ens calia: sant i innocent, sense taca ni complicitat amb els pecadors, enaltit més amunt dels cels. Ell no necessita, com els altres grans sacerdots, oferir sacrificis cada dia, primer pels propis pecats, després pels pecats del poble: això ho va fer una vegada per sempre, oferint-se ell mateix. La Llei destina a ser grans sacerdots uns homes plens de febleses, però la paraula del jurament que substitueix la Llei fa gran sacerdot el Fill, que ha arribat a la plenitud per sempre.
El punt central de la nostra exposició és que tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes, sinó Déu mateix.
Tot gran sacerdot està destinat a oferir dons i sacrificis; per això també calia que aquest gran sacerdot tingués alguna cosa per oferir. De fet, si ell estigués a la terra, ni tan sols seria sacerdot, perquè aquí ja hi ha els qui presenten les ofrenes prescrites per la Llei. Ara bé, aquests sacerdots celebren un culte que és tan sols imitació i ombra de les realitats celestials. Així ho trobem en l'oracle diví manifestat a Moisès quan anava a construir el tabernacle, i que diu: Mira bé i fes-ho tot igual al model que et mostro aquí a la muntanya. En canvi, al nostre gran sacerdot li correspon d'oficiar en un culte més excel·lent, ja que és mitjancer d'una aliança molt millor, fonamentada en promeses incomparablement millors.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'autor, continuant la seva reflexió sobre la centralitat del nou "gran sacerdot" per l'Església, afirma que Jesús duu a terme aquesta missió no pas en la terra sinó en el cel: "Tenim un gran sacerdot que s'ha assegut en el cel, a la dreta del tron de la majestat divina; ell és el ministre que oficia en el santuari, en el veritable tabernacle, aquell que no van erigir els homes sinó Déu mateix". Ens trobem en una nova dimensió cultual: Jesús no és un sacerdot a la manera dels levítics, que oficiaven en el temple per tal d'oferir a Déu les coses de la terra. Al contrari -segueix la carta-, Jesús no hauria pogut ser sacerdot a la terra, perquè en el temple s'havien d'oferir les oblacions i les prescripcions exigides per la Llei, mentre que Jesús s'ha ofert Ell mateix i una vegada per sempre, inaugurant així un nou culte segons les lleis del cel. Ja en el llibre de la Saviesa es remarca que el temple de Jerusalem és un "model del tabernacle sant que (Tu Déu) havies preparat des d'un principi" (Sv 9,8). Alguns rabins fins i tot pensaven que el santuari celestial estava situat pròpiament davant del terrenal, i que entre el servei dels àngels en el cel i el dels sacerdots aquí a la terra existia una estreta correspondència. Certament, hi ha un lligam entre el culte de la terra i el culte del cel. La carta afirma que Jesús és el gran sacerdot del veritable tabernacle, aquell que acull tant la terra com el cel, mentre que els sacerdots del temple només servien en un santuari que tan sols era una figura del primer. I si el tabernacle de Moisès era una simple obra dels homes, Déu ha erigit en Crist el veritable tabernacle, el temple sant i definitiu: la comunitat dels creients. Per aquesta raó, l'aliança entre Déu i els homes, per mitjà de Jesús "gran sacerdot" és molt més superior a la precedent. Les "promeses" d'aquesta nova aliança són extraordinàries perquè porten el cel a la terra, instauren un temps nou i creen un nou poble que testimonia la salvació de Déu. Ja el profeta Jeremies havia parlat de quatre promeses futures: "Aquesta és l'Aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble". En el nou temps inaugurat per Crist, la llei ja no està escrita sobre pedres, com ho fou en el Sinaí, sinó en els cors dels deixebles a través de l'Esperit Sant difós en els seus cors, i aquests viuran en una comunió profunda amb Déu i amb els germans, i esdevindran el nou poble de Déu que dóna testimoni de l'amor i el perdó per tothom.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.