Memòria de Timoteu i de Titus, col·laboradors de Pau i bisbes, respectivament, d'Efes i Creta. Llegir més
Memòria de Timoteu i de Titus, col·laboradors de Pau i bisbes, respectivament, d'Efes i Creta.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Timoteu 1,1-8
Pau, apòstol de Jesucrist per voler de Déu, enviat a anunciar la promesa de la vida que hi ha en Jesucrist, a Timoteu, fill estimat. Et desitjo la gràcia, la misericòrdia i la pau de part de Déu Pare i de Jesucrist, Senyor nostre.
Dono gràcies a Déu, a qui reto culte amb consciència neta com els meus avantpassats, i et recordo constantment, nit i dia, en les meves oracions. Tinc presents les teves llàgrimes i desitjo vivament de veure't i omplir-me d'aquest goig. Faig memòria de la teva fe sincera, que ja va habitar en la teva àvia Lois i en la teva mare Eunice. Tu la tens igual, n'estic segur.
Per això et recomano que procuris de revifar el do de Déu que has rebut per la imposició de les meves mans. Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d'amor i de seny. Per tant, no t'avergonyeixis de donar testimoni de nostre Senyor ni t'avergonyeixis de mi, presoner per causa d'ell. Suporta juntament amb mi els sofriments a favor de l'evangeli, amb la fortalesa que ve de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'endemà de la conversió de sant Pau l'Església recorda els seus dos col·laboradors més propers, Timoteu i Titus. El primer va ser batejat pel mateix Pau i va rebre d'ell la imposició de mans tal com l'apòstol recorda en la carta de la qual hem escoltat el començament. Pau recorda a Timoteu i a tota la comunitat a la qual va destinada la carta, que ha rebut de Jesús la missió d'anunciar la "vida promesa" per Déu a tots els homes. Pau, poc abans de morir (4,6-8), escriu a aquest "fill estimat" amb sentiments apassionats. En la Carta als Filipencs l'apòstol, a propòsit de Timoteu, escriu: "No tinc ningú més tan compenetrat amb mi i que es preocupi tan sincerament de les vostres coses: els altres busquen els seus propis interessos i no els de Jesucrist. De Timoteu, en canvi, coneixeu les proves que ha passat: com un fill prop del seu pare, es va posar al meu costat al servei de l'Evangeli" (Fl 2,20-22). Mentre és a la presó, Pau continua servint Déu amb consciència pura, i en la pregària encomana a Déu la seva comunitat i els seus col·laboradors: les cadenes no l'han privat de la seva comunió amb els germans i les germanes. Escriu que vol veure'l: la trobada li omple l'ànima d'alegria i consol: "Afanya't a venir a trobar-me aviat" (4,9). Tanmateix el consol que l'apòstol sent en aquest moment és la fidelitat de Timoteu a l'Evangeli; una fidelitat que es basa en la seva família, molt religiosa, a partir de l'àvia Lois i de la mare Eunice. El ministeri confiat a Timoteu no és fàcil, fins i tot a causa de la seva joventut. Pau, però, li recorda el "do de Déu" que ha rebut amb la imposició de les seves mans (vegeu 1Tm 4,14). Li demana que revifi aquest do amb la pregària, la fidelitat i la dedicació, de manera que s'encengui d'una llum cada vegada més clara i esdevingui per a ell una font de fortalesa per sempre. L'altre deixeble que avui recorda l'Església, Titus, és grec d'Antioquia, i per tant un fruit preciós de la predicació de Pau als gentils. Per això Pau i Bernabé el porten amb ells per presentar-lo a la comunitat de Jerusalem (Ac 15). Pau l'anomena, amb orgull, "fill veritable en la fe que tenim en comú". I li confia en primer lloc la responsabilitat de la comunitat de Corint i més tard la de Creta on encara avui es venera la seva memòria.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
