Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 4,1-15.25
L'home s'uní a Eva, la seva dona, que va infantar Caín. Ella deia:
-He procreat un noi, gràcies al Senyor.
Més endavant va infantar Abel, germà de Caín. Abel era pastor d'ovelles i Caín treballava la terra. Acabades les collites, Caín va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les víctimes.
El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, però no acollí Caín i la seva. Caín es va irritar molt i anava amb el cap baix. El Senyor li digué:
-Per què estàs irritat i no aixeques el cap? Si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar.
Caín va dir al seu germà Abel:
-Sortim al camp.
Un cop van ser al camp, Caín es va llançar sobre el seu germà Abel i el va matar.
Llavors el Senyor va preguntar a Caín:
-On és el teu germà Abel?
Ell va respondre:
-No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?
El Senyor li replicà:
-Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! Des d'ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
Caín respongué al Senyor:
-El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. Des d'avui em bandeges de la terra fèrtil, i m'hauré d'amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.
El Senyor li va replicar:
-Això, no! Si algú mata Caín, Caín serà venjat set vegades.
Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobarien.
Adam i la seva dona van tenir un fill, i ella li posà el nom de Set, perquè deia:
-Déu m'ha concedit un altre fill en lloc d'Abel, que va ser mort per Caín.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Des del principi, la història humana està marcada per la lluita fratricida. És la història de Caín i Abel. Caín, home fort i Abel, el seu germà, un home gairebé sense nom. Abel en hebreu significa "buf", "res". El seu nom, la seva mateixa existència és ser "el germà" d'un altre home, de Caín. No existeix l'home sense l'acceptació d'un germà, de viure amb ell, de construir el món acceptant la diversitat. La realització de la nostra humanitat no és possible sense l'altre. Abel era un pastor, un nòmada, no era un agricultor com Caín. El pecat de Caín comença amb el rebuig de la diversitat d'Abel. D'aquest rebuig neix l'enveja, la ira, el ressentiment que porten ràpidament a una mort violenta. En el text hebreu Caín parla al seu germà, però sense pronunciar una sola paraula. Quan es comença a tenir sentiments d'enveja, d'ira, quan es cova el rancor, difícilment es parla, ja no es vol parlar. Així l'enemistat creix fins al punt d'arribar a l'eliminació de l'altre. Caín vol ser l'únic. L'altre, el germà, ha de ser descartat. Déu intervé una vegada més. Cerca Caín i li pregunta: "On és el teu germà?" És una pregunta radical que endinsa les seves raons en el cor de cada home. No podem viure sols. Estem fets per viure junts. Per tant, la veu de Déu sempre és una pregunta sobre el germà. Podríem dir que Déu és el crit de tots els homes i dones que demanen ajuda i suport, que invoquen l'amor. "On és el teu germà?", és la pregunta que Déu avui continua dirigint a un món que accepta la violència sense escandalitzar-se, que pensa la guerra com un fet ineludible, la divisió com una dimensió normal de la vida. Sí, la veu de la sang de tantes dones i de tants homes innocents, com Abel, clama a Déu. I Déu ens la traspassa. I ens recorda que tots som germans i germanes. Cada homicidi és sempre un fratricidi. Cada guerra és sempre una guerra entre germans.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
