Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món. Llegir més
Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 9,1-13
Déu va beneir Noè i els seus fills. Els digué:
-Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu la terra. Tots els animals de la terra, els ocells, les bestioles que s'arrosseguen per terra i tots els peixos del mar us respectaran i us temeran, perquè els poso tots a les vostres mans. Us servirà d'aliment tot el que té vida i es mou, com també tots els vegetals: tot us ho dono. Però no mengeu la carn amb la seva vida, és a dir, amb la seva sang. Jo demanaré comptes de la vostra sang, de les vostres vides, a tots els animals. També als homes, a qualsevol qui en mati un altre, li demanaré comptes d'aquella vida. El qui vessi la sang d'un home, un altre home vessarà la seva sang, perquè l'home ha estat fet a imatge de Déu. Vosaltres, doncs, sigueu fecunds, multipliqueu-vos, escampeu-vos per la terra i propagueu-vos-hi.
Després Déu va dir a Noè i als seus fills:
-Mireu, jo faig la meva aliança amb vosaltres, amb els vostres descendents i amb tots els éssers vius que us envolten: els ocells, els animals feréstecs i domèstics que han sortit de l'arca, en una paraula, amb tots els éssers vius de la terra. Faig amb vosaltres aquesta aliança: les aigües del diluvi no tornaran mai més a exterminar ningú, cap més diluvi no devastarà la terra.
I Déu va afegir:
-El signe de l'aliança que faig amb vosaltres i amb tots els éssers vius que us envolten, per totes les generacions i per sempre, és aquest: posaré el meu arc en els núvols com a signe de la meva aliança amb la terra.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El fragment del Gènesi conclou el relat del diluvi. Déu realitza tres accions i deixa un senyal de la seva presència en la creació: beneeix, rebutja la violència, sanciona l'aliança, posa un arc al cel. La benedicció de Déu indica la voluntat del Senyor de viure en comunió amb els homes. Aquesta voluntat és vida i fecunditat. Si l'home l'acull viu, si no l'acull cau en la "maledicció", que és precisament el rebuig de l'oferta de vida del Senyor. Per això la vida ha de ser preservada i protegida a qualsevol preu de la violència que la vol eliminar. Recordem sempre que el diluvi és la conseqüència d'una terra "plena de violències", com llegim en el capítol sisè: "He decidit de posar terme a la vida de tots els homes. Per culpa d'ells, la vida és plena de violències" (6,13). Així va passar des del principi, quan Caín va matar Abel, comprometent tota la història humana i la possibilitat de convivència. La motivació profunda del rebuig de la violència per part de Déu recorda l'origen de l'ésser humà: "fet a imatge de Déu". D'aquí la nova aliança que el Senyor estableix amb Noè. Déu es compromet amb un pacte d'amor amb tots els éssers vius. Tots són posats sota la seva protecció, solta les ales del seu amor que vol la vida de tots. En l'Antic Testament el Senyor renova en altres ocasions la seva aliança, perquè els homes i el seu poble sovint la invaliden. Amb l'aliança s'expressa la fidelitat de Déu i la voluntat d'oferir-nos la seva amistat. I el signe d'aquest pacte és el que nosaltres anomenem l'arc de sant Martí. El text utilitza la paraula "arc", símbol de guerra. Déu transforma la història de la violència en història de pau. Aquí hi ha el signe d'aquesta voluntat i d'aquest somni de Déu per la vida del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
