Memòria de sant Policarp, deixeble de l'apòstol Joan, bisbe i màrtir († 155). Llegir més
Memòria de sant Policarp, deixeble de l'apòstol Joan, bisbe i màrtir († 155).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 11,1-7
La fe és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Els antics, per la fe, s'han fet mereixedors d'un gran testimoni.
Gràcies a la fe, comprenem que tot l'univers va ser creat per la paraula de Déu i que, per tant, allò que veiem prové d'allò que no és visible.
Gràcies a la fe, Abel va oferir a Déu un sacrifici millor que el de Caín. Per aquesta fe, Abel va rebre el testimoni que era just, ja que Déu va acceptar els dons que li oferia. Ell va morir, però la seva fe encara parla.
Gràcies a la fe, Henoc va ser endut de la terra perquè no veiés la mort, i ningú no el va trobar, perquè Déu se l'havia endut. Abans que se l'endugués, es posà de manifest que era agradable a Déu. Ara bé, sense la fe és impossible de ser-li agradable, perquè el qui s'acosta a Déu ha de creure que existeix i que recompensa els qui el cerquen.
Gràcies a la fe, Noè, advertit per l'oracle diví d'allò que encara no veia, pres d'un sant temor, va construir l'arca per salvar la seva família. Així va condemnar el món i va heretar la justícia pròpia dels qui creuen.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La carta immergeix el lector en la llarga història de fe, iniciada des de temps antics, amb la finalitat que se'n senti partícip. La llarga llista d'exemples de fe ajuda el lector a acollir la riquesa d'aquesta història i a no abandonar-la. La fe -tal i com la defineix l'autor- no és un exercici abstracte, sinó "posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem". La fe és la certesa de posseir des d'ara aquella "pàtria celestial" (11,13.16) vers la qual ens dirigim. Més encara, la fe fa posseir fins a tal punt allò que esperem que ella mateixa és la prova de tot allò que no veiem. De tota la resta, l'autor diu: "Gràcies a la fe, comprenem que tot l'univers va ser creat per la paraula de Déu i que, per tant, allò que veiem no prové de simples aparences" (v.2). Les coses visibles, tot el creat i les experiències d'aquest món han estat creades per la Paraula, la qual essent invisible, té encara la força per crear. La història dels creients ha estat formada per la fe, a partir de la d'Abel, el qual va oferir a Déu un sacrifici més preuat que el del seu germà Cain. Després segueix Henoc, Noé i arriba fins Abraham, en el qual la Carta s'atura amb major amplitud. Abraham és l'home de fe, el pare dels creients: va obeir amb promptitud la crida de Déu i va deixar la seva terra per anar a la que Déu prometia. No era una opció poc pensada, sinó fonamentada en la Paraula de Déu. Quin fonament millor que aquest pot garantir un futur a aquells que hi confien? I quan hi va arribar no s'hi va establir ja que "esperava aquella ciutat ben fonamentada que té Déu mateix com a arquitecte i constructor" (11,10). De la fe d'Abraham ha sorgit una descendència "tan nombrosa com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora del mar", és a dir, la multitud de creients que confien en Déu i esperen la pàtria que ells els ha promès i que ja des d'ara viuen anticipadament. En efecte: "Tots aquests moriren en la fe, sense haver obtingut allò que Déu els prometia, sinó veient-ho i saludant-ho de lluny, i reconeixent que eren estrangers i forasters a la terra" (11,14). Per a ells el Senyor ha preparat una ciutat ben fonamentada. Tots som "estrangers i forasters" perquè tots aspirem a "la ciutat que baixava del cel", la Jerusalem celestial (Ap 21). Per això els cristians com diu la Carta a Diognet: "Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
