Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Gènesi 37,3-4.12-13.17-28
Israel estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l'havia tingut quan ja era vell, i li havia fet teixir una túnica de mànigues amples. Els seus germans s'adonaven que el seu pare el preferia a tots ells; per això el detestaven i no eren capaços de parlar-li amigablement.
Els germans de Josep havien anat a Siquem a pasturar els ramats del seu pare. Un dia, Israel va dir a Josep:
-Els teus germans són a Siquem amb els ramats. He pensat d'enviar-t'hi.
Josep va respondre:
-Aquí em tens, pare.
L'home li va dir:
-Ja són fora d'aquí. He sentit que deien: "Anem a Dotan."
Josep anà, doncs, a buscar els seus germans i va trobar-los a Dotan. Ells el veieren de lluny i, abans que se'ls acostés, maquinaven de matar-lo. I es deien entre ells:
-Mireu, aquí ve el somiador. Vinga, matem-lo, tirem-lo a qualsevol cisterna i direm que una bèstia ferotge l'ha devorat. Així veurem com acaben els seus somnis.
Però Rubèn, que ho va sentir, volent salvar-lo de les seves mans, digué:
-No el matem!
I va afegir:
-No us taqueu de sang! Tireu-lo en aquella cisterna del desert, però no li poseu les mans al damunt!
Rubèn volia salvar-lo i tornar-lo al seu pare. Quan Josep va arribar on eren els seus germans, li van treure la túnica de mànigues amples, el van agafar i van tirar-lo a la cisterna, que era buida, sense aigua. Després s'assegueren a menjar. Tot menjant, van veure passar una caravana d'ismaelites que venia de Galaad, amb els camells carregats de resines aromàtiques -goma adragant, estorac i làdanum-, que transportaven a Egipte.
Aleshores Judà va dir als seus germans:
-Què en traurem de matar el nostre germà i d'encobrir la seva sang? Venem-lo als ismaelites, però no li posem la mà al damunt, que al capdavall és germà nostre, de la nostra pròpia sang.
Els seus germans se'l van escoltar.
Uns marxants medanites que passaven per allà van treure Josep fora de la cisterna. Els germans de Josep el vengueren als ismaelites per vint peces de plata, i ells se'l van emportar a Egipte.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquesta pàgina del llibre del Gènesi narra la història de Josep, fill de Jacob i de Raquel, l'esposa predilecta, quan els germans, que li tenien enveja pel seu paper en la família i pels seus somnis, tracten de desfer-se'n. És una història emblemàtica que ens porta a veure en ell -un home just condemnat per enveja- la figura de Jesús, que en un parell de setmanes veurem venut i condemnat injustament a causa de l'enveja dels sacerdots, dels escribes i dels fariseus amb la complicitat dels romans i els habitants de Jerusalem. Rubén, el germà gran de Josep, convenç els altres germans de no matar-lo, sinó de vendre'l als mercaders que estaven passant en aquell moment. Aquests, després d'haver-lo comprat, el porten a la terra d'Egipte on Josep, demostrant posseir una notable capacitat de gestió, arriba a ocupar un lloc molt alt en la societat egípcia fins a convertir-se en un dels col·laboradors de més confiança del faraó. Josep no es venjarà dels seus germans. Al contrari, en el moment dramàtic de la fam es convertirà en el seu salvador i en el del seu pare, havent refet prèviament la relació de fraternitat que els germans havien malmès. La història de Josep ens ajuda a comprendre la història de Jesús, que ens salva del pecat i de la mort. I ens comença a salvar traient-nos de la soledat, mitjançant la creació d'una nova fraternitat, una nova xarxa de relacions i afectes no basats en vincles de sang, sinó en l'esperit d'amor que ell ens dóna. D'aquesta manera ens fa partícips de la seva visió, del seu gran somni de fer de tots els pobles de la terra una gran família amb Déu com a Pare i Ell com el primogènit de tots nosaltres.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
