LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la Pasqua
Paraula de déu cada dia

Pregària de la Pasqua

L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". Es el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària de la Pasqua
Dimecres 24 de abril

L'Església armènia fa memòria avui de Metz Yeghern, el "Gran Mal". Es el record de la massacre realitzada durant la Primera Guerra Mundial, en la qual van ser assassinats més d'un milió d'armenis.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 3,1-10

Pere i Joan pujaven al temple a l'hora de la pregària de la tarda. En aquell moment també portaven al temple un home invàlid de naixement, que deixaven cada dia al costat de la porta anomenada Bonica, perquè demanés caritat als qui hi entraven. L'home va veure que Pere i Joan anaven a entrar al temple i els demanà caritat. Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué:
-Mira'ns!
Ell se'ls va mirar, esperant que en rebria alguna cosa. Llavors Pere li va dir:
-De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina!
Pere l'agafà per la mà dreta i l'aixecà. A l'instant els peus i els turmells se li enfortiren, es posà dret d'un salt i caminava; i va entrar amb ells al temple caminant i saltant i lloant Déu. Tot el poble va veure com caminava i lloava Déu, i quedaren plens d'admiració i estupor pel que li havia passat: tots sabien que era l'home que s'estava assegut demanant caritat vora la porta Bonica.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest passatge parla dels primers passos de la comunitat cristiana després de la Resurrecció. Els apòstols tenen presents els primers ensenyaments de Jesús, que Lluc ens explica: "Jesús va reunir els Dotze i els donà poder i autoritat per a treure tots els dimonis i guarir malalties. I els envià a anunciar el Regne de Déu i a curar els malalts. Els digué: No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits" (Lc 9,1-3). Més endavant diu que els va enviar de dos en dos. En aquesta primera sortida, Pere i Joan, posen en pràctica al peu de la lletra les indicacions de Jesús. Surten tots dos, no porten res, ni bastó ni diners. El seu amor, la passió comuna per l'Evangeli són la seva única força. Pere i Joan són els primers que es posen en moviment, i cal que la comunitat cristiana de cada generació camini rere els seus passos. Arriben a la porta Bonica del temple i veuen un home invàlid de naixement. Té quaranta anys, la majoria dels quals els ha passat segurament allí demanant caritat. S'estava fora del temple. Se li havia prohibit entrar no tan sols perquè no podia moure's sinó perquè estava malalt. Hi havia un trist i cruel proverbi en aquella època que deia: "El cec i el coix no entraran". Per desgràcia, també avui molts pobres (i de vegades països sencers), es veuen obligats a no entrar, a estar-se a la porta dels rics. Probablement l'invàlid no espera res més que una mica d'almoina dels dos deixebles que estaven davant d'ell. Estén la mà com fa amb tothom. Tal i com fan encara avui els mendicants. Pere el mira i "juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué: Mira'ns!" El miracle comença amb la mirada, una mirada de compassió, de misericòrdia. No passen de llarg, com molts altres. S'aturen i estableixen una relació directa. El papa Francesc exhorta: "quan feu almoina toqueu amb la mà la seva mà!" El mendicant rebrà molt més que una almoina. La guarició comença ja amb la mirada. I Pere afegeix: "en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina", i li dóna la mà dreta i l'aixeca. Amb els ulls i les mans de Pere i de Joan hem de seguir, tots, l'Evangeli. I els primers amics, els primers companys d'aquest viatge, són els pobres, els febles, els malalts. Les nostres mans, els nostres ulls estan inextricablement lligats amb els seus ulls i les seves mans.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.