Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 4,1-12
Pere i Joan parlaven encara al poble, quan se'ls van presentar els sacerdots, el cap de la guàrdia del temple i els saduceus. Estaven indignats perquè ensenyaven al poble i anunciaven la resurrecció dels morts, que ja s'havia realitzat en Jesús. Els van detenir i els tingueren tancats a la presó fins l'endemà, perquè ja era el vespre.
Molts dels qui havien escoltat la Paraula van creure: el nombre dels germans arribà a uns cinc mil, comptant només els homes.
L'endemà es van reunir a Jerusalem els dirigents, els notables i els mestres de la Llei. Entre ells hi havia el gran sacerdot Annàs, Caifàs, Joan, Alexandre, i tots els membres de les famílies dels grans sacerdots. Van posar al mig Pere i Joan i començaren a interrogar-los:
-Amb quin poder o en nom de qui heu fet vosaltres tot això?
Llavors Pere, ple de l'Esperit Sant, els digué:
-Dirigents del poble i notables: ja que avui ens interrogueu pel bé fet a un malalt, preguntant-nos en nom de qui ha estat guarit, sapigueu, vosaltres i tot el poble d'Israel, que a aquest home el teniu sa davant vostre gràcies al nom de Jesucrist, el Natzarè, que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d'entre els morts. Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra principal. La salvació no es troba en ningú més, perquè, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d’entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pere i Joan són detinguts pels guàrdies del Temple: "Els van detenir i els tingueren tancats a la presó fins l'endemà". Es repeteix el mateix que li havia passat a Jesús. Els detenen perquè havien curat un invàlid i la gent acudia a escoltar-los amb interès. Hi ha un contrast més o menys latent però continu entre la mentalitat egoista i majoritària d'aquest món i l'Evangeli. La Paraula de Déu és sempre una mica estranya per al món perquè és crítica i molesta. L'Evangeli obstaculitza la violència, inquieta la moral establerta, interroga la resignació i empeny inexorablement a superar l'amor només per a un mateix. L'Evangeli mou Pere i Joan. Els membres del Sanedrí els interroguen, i els apòstols, sense por, és més, amb molta franquesa, responen que ho han fet amb el poder d'aquell Jesús que ells havien crucificat. Aquell que ells creien mort i desaparegut per sempre, havia estat ressuscitat per Déu i obrava en el món a través d'aquell petit grup d'homes i dones que es declaraven els seus deixebles. Pere, recuperant la imatge que Jesús havia utilitzat, va dir: "Ell és la pedra menyspreada per vosaltres, els constructors, i que ara és la pedra principal. La salvació no es troba en ningú més". Amb aquestes paraules, i amb aquest testimoni començava la predicació i l'acció de la l'Església al llarg de la història. Pere i Joan havien deixat enrere la por i el temor: ara, amb senzillesa i claredat, anuncien a través de paraules i obres de guarició, que Jesús, el Senyor és l'únic salvador: "perquè, sota el cel, no ha estat donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
