II de Pasqua
Diumenge de la "Divina Misericòrdia". Les Esglésies ortodoxes celebren avui la Pasqua.
Llegir més
II de Pasqua
Diumenge de la "Divina Misericòrdia". Les Esglésies ortodoxes celebren avui la Pasqua.
Primera Lectura
Fets dels Apòstols 5,12-16
Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble. Tots els creients es reunien unànimement al pòrtic de Salomó, però ningú no gosava unir-se a ells, encara que el poble en feia grans elogis; i un nombre cada vegada més gran d'homes i dones es convertien a la fe en el Senyor. Fins i tot la gent treia els malalts pels carrers i els deixava allà en llits i lliteres, perquè quan Pere passés, almenys la seva ombra en toqués algun. També hi acudia molta gent de les poblacions veïnes de Jerusalem portant malalts i persones turmentades per esperits malignes. Tots recobraven la salut.
Salm responsorial
Salm 117 (118)
Antífona
L’amor del Senyor perdura eternament.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
- Que respongui la casa d’Israel:
Perdura eternament el seu amor.
- Que respongui la casa d’Aaron:
Perdura eternament el seu amor.
- Que responguin els qui veneren el Senyor:
Perdura eternament el seu amor.
- Enmig del perill vaig clamar al Senyor,
i em va escoltar i me’n va treure.
- Tinc el Senyor a favor, res no em fa por;
els homes, què em poden fer?
- Tinc el Senyor a favor, ell em sosté;
veuré caure els enemics.
- Més val emparar-se en el Senyor
que posar la confiança en els homes.
- Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos.
- Quan totes les nacions m’envoltaven,
en nom del Senyor les he vençudes.
- Quan m’envoltaven i estrenyien el setge,
en nom del Senyor les he vençudes.
= Quan m’envoltaven com un eixam †
i s’arboraven com foc d’argelagues,
en nom del Senyor les he vençudes.
- M’empenyien tan fort que anava a caure,
però el Senyor m’ha sostingut.
- Del Senyor em ve la força i el triomf,
és ell qui m’ha salvat.
- Escolteu crits de festa i de victòria
al campament dels justos:
= «La dreta del Senyor fa proeses, †
la dreta del Senyor és poderosa,
la dreta del Senyor fa proeses.»
- No moriré, viuré encara,
per contar les obres del Senyor.
- El Senyor m’ha colpit molt durament,
però no m’ha abandonat a la mort.
- Obriu-me els portals dels justos:
entraré a donar gràcies al Senyor.
- Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar.
- Et dono gràcies perquè m’has escoltat
i has vingut a salvar-me.
- La pedra rebutjada pels constructors,
ara és la pedra principal.
- És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n meravellen.
- Avui és el dia que ha fet el Senyor:
alegrem-nos-en i celebrem-lo.
- Ah, Senyor, dóna’ns la salvació!
Ah, Senyor, dóna’ns la victòria!
= Beneït el qui ve en nom del Senyor. †
Us beneïm des de la casa del Senyor.
El Senyor és Déu i ell ens illumina.
- Portant els rams, avanceu en processó
fins als corns de l’altar.
- Ets el meu Déu i et dono gràcies;
t’exalço, Déu meu.
- Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
Segona Lectura
Apocalipsi 1,9-11.12-13.17-19
Jo, Joan, germà i company vostre en la tribulació, la reialesa i la constància que compartim amb Jesús, em trobava a l'illa de Patmos per haver anunciat la paraula de Déu i per haver donat testimoni de Jesús. El dia del Senyor, l'Esperit es va apoderar de mi i vaig sentir darrere meu una veu forta, com un toc de trompeta, que deia:
-Escriu en un llibre això que veus i envia-ho a les set esglésies d'Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiatira, Sardes, Filadèlfia i Laodicea.
Vaig girar-me per veure la veu que em parlava i vaig veure set lampadaris d'or i, enmig dels lampadaris, algú que semblava un fill d'home, vestit amb una túnica llarga fins als peus i cenyit a l'alçada del pit amb un cenyidor d'or; En veure'l vaig caure als seus peus com mort, però ell va posar sobre meu la mà dreta i em digué:
-No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer. Sóc el qui viu: era mort, però ara visc pels segles dels segles i tinc les claus de la mort i del seu reialme. Escriu, doncs, el que has vist, el que ara és i el que vindrà després.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,19-31
Al capvespre d'aquell mateix dia -que era el primer de la setmana, el diumenge-, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
-Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
-Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
-Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
-Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas.
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
-Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
-Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
-Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
-Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
El segon diumenge de Pasqua està dedicat a la misericòrdia de Déu. L'Evangeli que hem escoltat ens ajuda a comprendre el significat de la misericòrdia. L'evangelista Joan ens porta a la tarda del dia de Pasqua, i al capvespre de vuit dies més tard, com marcant el temps de l'Església. En efecte, des d'aquell dia fins avui, com una cadena ininterrompuda, la Pasqua es celebra diumenge rere diumenge. Cada diumenge és la Pasqua del Senyor. I ell es mostra com es va mostrar la tarda de Pasqua i vuit dies després. Als deixebles els va costar reconèixer-lo. Com ens passa a nosaltres quan ens deixem prendre pels nostres pensaments o la nostra poca fe, les nostres distraccions o fins i tot la nostra duresa de cor. Jesús ens dóna la salutació de pau, ens parla i ens mostra les ferides del seu cos. Les ferides obren els ulls als deixebles. Ha ressuscitat i porta les ferides, com si en aquell cos la mort i la resurrecció formessin una sola cosa. Jesús ressuscitat porta les seves ferides per sempre: és l'home misericordiós que porta al seu cos les ferides de quan estava clavat a la creu, i les de tots aquells que encara avui estan sobre les nombroses creus d'aquest món. Jesús ressuscitat és aquell que continua commovent-se pels pobres. És el misericordiós, el qui té el cor que es deixa colpir per les ferides dels pobres. No hi ha resurrecció sense prendre en el propi cos les ferides dels homes. L'Església és una comunitat de deixebles amb les ferides de la passió. És enviada pel Senyor per perdonar, per guarir, per desarmar els cors de la violència. Vuit dies després Jesús torna. Tomàs també hi és. No era un mal deixeble, era generós, però estava massa segur d'ell mateix, segur dels seus sentiments, de les seves conviccions, ho estava tant fins al punt de dir: "Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas" (v. 25). Tomàs sembla intuir que no hi ha resurrecció sense les ferides del cos! La memòria no és suficient, ni tan sols el record del mestre és suficient, ni fins i tot coneixent i estimant el seu ensenyament és suficient. Cal trobar-lo novament. I Jesús torna i, una vegada més, porta la seva salutació de pau. I immediatament crida a Tomàs perquè se li acosti: "Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient" (v. 27). Davant de Jesús marcat per les ferides de la creu, Tomàs confessa la seva fe: "Senyor meu i Déu meu!" Jesús li diu: "Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!" (v. 29). Aquesta és l'última benaurança de l'Evangeli.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
