Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 14,5-18
Però, quan es va gestar un pla dels pagans i dels jueus amb els seus dirigents per a fer mal a Pau i Bernabé i apedregar-los, ells, conscients de la situació, van fugir a Listra i Derbe, ciutats de Licaònia, i a la rodalia. També allí anunciaven la bona nova.
A Listra hi havia un home amb els peus esguerrats, invàlid de naixement, que mai no havia caminat. Mentre l'home l'escoltava, Pau va fixar en ell la mirada i, veient que tenia prou fe per a ser guarit, va cridar amb veu forta:
-Aixeca't, posa't dret!
Ell es posà dret d'un salt i caminava.
La gent, en veure el que Pau havia fet, començà a cridar en la llengua de Licaònia:
-Els déus han baixat a nosaltres en figura humana!
A Bernabé li deien Zeus, i a Pau, Hermes, perquè era ell qui els adreçava la paraula. El sacerdot del temple de Zeus que hi havia davant mateix de Listra, es va presentar acompanyat de molta gent davant les portes de la ciutat, portant vedells i garlandes per oferir un sacrifici. Quan els apòstols Bernabé i Pau ho van saber, s'esquinçaren els vestits i es van llançar enmig de la multitud tot cridant:
-Però què feu? Si som homes igual que vosaltres! Per això us anunciem la bona notícia que us convertiu d'aquests ídols al Déu viu que ha fet el cel, la terra i el mar, i tot el que s'hi mou. Ell, en les generacions passades, va permetre que totes les nacions seguissin els seus propis camins; tot i això, mai no deixà de donar testimoni de si mateix amb els seus favors, concedint-vos del cel pluges i èpoques de fertilitat i omplint d'aliment i d'alegria els vostres cors.
Les seves paraules, amb prou feines van poder calmar la multitud perquè no els oferís un sacrifici.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Entre els qui escoltaven Pau a Listra, la ciutat on s'havia refugiat després de la fugida d'Iconi, hi ha un invàlid de naixement. Pau, seguint l'exemple de Jesús, fixa la mirada en els ulls d'aquell home i llegeix en el fons del seu cor una petició simple però decisiva: el desig de caminar. L'apòstol interromp de cop la predicació, o millor dit la fa veritable i eficaç. Es dirigeix a aquell home i li diu amb autoritat: "Aixeca't, posa't dret!". Aquestes paraules adreçades amb força a aquell home afeblit penetren dins seu i el fan aixecar. El paralític -escriu Lluc- "es posà dret d'un salt i caminava". L'Evangeli restableix els homes de les seves paràlisi, i retorna la dignitat d'estar "dret" i de no ser esclau dels nombrosos esperits malignes d'aquest món. La mateixa cosa havia fet Pere amb el paralític que estava assegut demanant almoina a la porta "Bonica" del temple. I és el que poden fer els deixebles de tots els temps -fins i tot avui- que confien en la Paraula del Senyor. Sovint, nosaltres, creients de la darrera hora, menystenim el "poder" de guarir que el Senyor ens ha confiat. No hem d'oblidar el que va dir als seus deixebles en el cenacle abans de la seva mort: "En veritat, en veritat us ho dic: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare" (Jn 14,12). Els presents en els fets de Listra, en veure el miracle d'aquell home que s'ha posat dret d'un salt, pensen que Bernabé i Pau són déus i corren cap a ells per exaltar-los. Els dos deixebles saben que el Senyor és qui actua, encara que a través d'ells. El miracle no és obra dels homes sinó de l'Evangeli, del petit llibre que és font de vida pels deixebles i per tota persona que l'escolta.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
