LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 23 de maig


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 15,7-21

Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
-Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans escoltessin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
Quan hagueren acabat de parlar, Jaume prengué la paraula i va dir:
-Germans, escolteu-me: Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d'escollir-se d'entre les nacions paganes un poble que portés el seu nom. Això concorda amb les paraules dels profetes que hi ha en l'Escriptura:
"Després d'això tornaré
per reconstruir la cabana de David havia caigut.
En reconstruiré les ruïnes la redreçaré,
perquè em cerquin a mi, el Senyor, resta d'homes
i totes les nacions porten el meu nom.
Ho diu el Senyor, que fa conèixer aquestes coses des de sempre.
"Per tant, sóc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n'hi ha prou d'escriure'ls que s'abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes, de menjar animals ofegats i de menjar sang. De fet, des de temps antic els llibres de Moisès són predicats en totes i cada una de les ciutats, ja que es llegeixen a les sinagogues cada dissabte.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Els apòstols i els ancians es van reunir en assemblea a Jerusalem. El llibre dels Fets explica que el debat va ser molt viu. Finalment Pere va prendre la paraula i es va referir al cas de Corneli. Va dir que l'Esperit Sant havia davallat també sobre el centurió romà i la seva família, "sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe". Pere, a partir de la seva experiència, donava així el seu assentiment a les raons que aportaven Pau i Bernabé: només la gràcia, i no les pràctiques rituals, són causa de salvació. Per això tots van esperar que Pau i Bernabé els expliquessin els fruits de la seva missió entre els pagans. Els miracles del creixement de la Paraula de Déu entre els pagans era un signe clar de la força de l'Evangeli i indicaven la via de l'Església. Així era a l'inici de l'experiència cristiana, i així ha de ser en l'actualitat. És necessari que l'Evangeli sigui predicat i creixi en el cor de la gent per reunir els dispersos i formar l'única família de Déu, testimoniatge d'un amor que no coneix fronteres. No n'hi ha prou amb proclamar veritats abstractes o amb dedicar-se a conservar el que ja es té, ni tampoc amb refugiar-se en les pròpies conviccions. Cal sortir, com repeteix tantes vegades el Papa Francesc, i predicar l'Evangeli arreu del món perquè arribi al cor de qui l'escolta i el guiï per entrar a formar part del seu poble. Finalment, Jaume, prenent la paraula i recordant les paraules de Pere va defensar la legitimitat de la posició de Pau: és la fe en l'Evangeli el que salva, no la Llei; l'amor apassionat és el que fa que l'Església creixi, no una programació freda i ritualista. L'Església és un poble reunit, no pas per normes externes ni tampoc per determinats programes. És un poble que Déu ha reunit, al qual ha confiat l'Evangeli de l'amor perquè sigui predicat fins als extrems de la terra.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.