Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa. Llegir més
Record de sant Agustí de Canterbury (ca. 605.), bisbe, pare de l'Església anglesa.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,11-15
A Tròada ens férem a la mar i vam anar de dret a Samotràcia, i l'endemà ja érem a Neàpolis. D'allí vam arribar a Filips, que és colònia romana, ciutat del primer districte de Macedònia. Vam passar-hi uns quants dies. El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau. Un cop batejats ella i la seva família, ens va pregar:
-Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi.
I ens hi va fer anar per força.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'apòstol Pau entra a Europa cridat per "l'Esperit de Jesús". Podríem dir que Europa esperava l'Evangeli, com es desprèn de la súplica del macedoni. En realitat a Roma ja hi havia alguns seguidors de Jesús, probablement d'origen jueu, com ens recorda el text dels Fets del Apòstols en la Pentecosta. Però el viatge de Pau té un valor simbòlic per la seva projecció missionera. Filips era la primera etapa de l'itinerari de la Paraula de Déu cap a Roma portada per Pau. La ciutat de Filips, el seu nom venia del pare d'Alexandre el Gran, era una colònia romana. I potser precisament per això, Pau va decidir de fer-hi estada. El text continua amb el "nosaltres" deixant entreveure que, en aquest punt, Lluc s'afegeix a la missió de l'apòstol i de Siles. A Filips un grup de dones, guiat per Lídia, una comerciant de teixits temorosa de Déu, va acollir l'apòstol i els seus companys. Aquesta dona, havent escoltat Pau, es va convertir i va demanar de ser batejada. Es tracta només d'una sola persona, però Lluc s'hi atura per posar l'atenció en aquest episodi. La predicació de l'Evangeli no va lligada al nombre de persones que s'hi adhereixen. L'Evangeli vol canviar el cor de cada persona. És del canvi del cor de l'individu que flueix la fraternitat cristiana. La predicació apostòlica opera canviant el cor de les persones, vinculant les unes a les altre amb un vincle fratern. La insistència de Lidia a allotjar a Pau i els seus companys, és el fruit que neix de la conversió a l'Evangeli. La conversió a Jesús no es realitza per un mateix o per la pròpia realització personal. La conversió porta a sortir d'un mateix i unir-se als germans i germanes per formar tots junts un únic poble de Déu, al qual el Senyor confia la tasca de predicar amb les paraules i amb l'exemple la grandesa del seu amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
