Diumenge de Pentecosta Llegir més
Diumenge de Pentecosta
Primera Lectura
Fets dels Apòstols 2,1-11
Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ells. Tots van quedar plens de l'Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l'Esperit els concedia d'expressar-se.
Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel. Quan se sentí aquella remor, la gent s'aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Meravellats i estupefactes, deien:
-¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna? Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l'Àsia, de Frígia i de Pamfília, d'Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma, tots, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu.
Salm responsorial
Salm 103 (104)
Antífona
Senyor, Déu meu, que n’ets de gran!
- Beneeix el Senyor, ànima meva.
Senyor, Déu meu, que n’ets, de gran!
- Vas revestit d’honor i majestat,
t’embolcalla la llum com un mantell.
- Has estès el cel com una vela,
damunt les aigües t’has bastit un palau.
- Prens els núvols per carrossa,
avances sobre les ales dels vents.
- Tens els vents per missatgers,
el foc i les flames et serveixen.
- Assentares la terra sobre uns fonaments,
incommovible per segles i segles.
- La vas cobrir amb el mantell dels oceans,
les aigües sepultaven les muntanyes.
- Les vas amenaçar i fugiren a l’instant,
esverades de sentir el retruny del teu tro;
- pujaren les muntanyes, baixaren per les valls,
fins al lloc que els havies assignat;
- els fixares un límit que no traspassaran,
mai més no cobriran la terra.
- De les fonts en fas brollar torrents
que s’escolen entre les muntanyes.
- Els animals feréstecs s’hi abeuren,
els ases salvatges hi apaguen la set.
- A les seves ribes nien els ocells
i refilen entre les branques.
- Des del teu palau regues les muntanyes,
sacies la terra de pluges del cel;
- fas néixer l’herba per al bestiar
i les plantes al servei de l’home:
- fas sortir el pa de la terra
i el vi que alegra el cor dels homes;
- amb l’oli fas brillant el seu rostre
i amb el pa sostens el seu cor.
- El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà;
- allà els ocells hi fan els seus nius,
a la seva copa hi habita la cigonya.
- Els cabirols van per l’alta muntanya,
als roquissars s’hi refugien les fagines.
- Has creat la lluna, que assenyala les festes;
el sol coneix el lloc on s’ha de pondre.
- Quan estens la fosca, es fa de nit
i ronden tots els animals de la selva;
- els lleons rugeixen buscant la seva presa,
reclamant a Déu el seu menjar.
- Quan fas sortir el sol, es retiren
i s’ajacen als seus caus;
- i l’home se’n va al seu treball,
a la seva tasca fins al vespre.
= Que en són, de variades, Senyor, les teves obres! †
Totes les has fetes amb saviesa.
La terra és plena de les teves criatures.
= Mireu el mar, immens per totes bandes; †
són incomptables els animals que s’hi belluguen,
des dels més petits fins als més grossos;
- tot navegant el solquen els vaixells,
i Leviatan, que creares per jugar-hi.
- Tots esperen de la teva mà
que els donis l’aliment al seu temps:
- els el dónes, i ells l’arrepleguen;
obres la mà, i se sacien de béns.
= Però si deixes de mirar-los, s’esparveren; †
si els retires l’alè, expiren
i tornen a la pols d’on van sortir.
- Quan envies el teu esperit, reneix la creació,
i renoves la faç de la terra.
- Glòria al Senyor per sempre!
Que s’alegri el Senyor de la seva obra!
- Ell fa tremolar la terra quan la mira,
toca les muntanyes i s’hi aixequen glops de fum.
- Cantaré al Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
- Que li sigui agradable aquest poema,
són per al Senyor aquests cants de goig.
= Que desapareguin de la terra els pecadors, †
i no hi quedi rastre dels injustos.
Beneeix el Senyor, ànima meva.
Segona Lectura
Romans 8,8-17
Per això els qui viuen d'acord amb els desigs terrenals no poden plaure a Déu.
Ara bé, vosaltres no viviu d'acord amb els desigs terrenals, sinó d'acord amb l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist. Però si Crist està en vosaltres, encara que el vostre cos mori per culpa del pecat, l'Esperit us dóna la vida, gràcies a la justícia salvadora. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell qui va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals.
Així, doncs, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb els desigs terrenals perquè hàgim de viure segons aquests desigs. Si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l'Esperit feu morir les obres terrenals, viureu. Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu. Perquè vosaltres no heu rebut un esperit d'esclaus que us faci tornar a caure en el temor, sinó l'Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: "Abbà, Pare!" Així l'Esperit mateix s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu. I si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que, sofrint amb ell, serem també glorificats amb ell.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si no reneixes de l’aigua i de l’Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 14,15-16.23-26
"Si m'estimeu, guardareu els meus manaments, i jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Jesús li respon:
-Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat.
"Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m’ha enviat a portar la bona nova als pobres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
El dia de Pentecosta, cinquanta dies després de Pasqua, els apòstols "es trobaven reunits tots junts" (Ac 2,1). Havien obeït Jesús que, abans de pujar al cel, els havia dit: "Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us ve de dalt" (Lc 24,49). Aquell dia es van reunir una vegada més a una "sala gran" situada en el pis superior de la casa (Lc 22,12). Els apòstols encara no havien entès la promesa de l'Esperit. Però continuaven reunint-se i pregant junts. Jesús havia estat amb ells quaranta dies després de la resurrecció i, tot i així, encara eren presoners de la por. I va arribar la celebració de la Pentecosta, la festa en la qual els jueus recordaven el lliurament de les taules de la Llei a Moisès, en el Sinaí. Un antic text hebreu diu que quan la Llei va ser lliurada a Moisès: "la veu de Déu al Sinaí es va dividir en setanta llengües perquè totes les nacions poguessin entendre'l". Allò que aleshores tenia un sentit figurat, va començar a fer-se realitat a Jerusalem. Mentre la comunitat dels deixebles, juntament amb Maria, estava pregant, es va abatre una ventada sobre la casa i la remor ho va omplir tot. I amb el vent "se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d'ell". L'Esperit Sant descendia sobre ells i des d'aquell moment aquells homes espantats i presoners de si mateixos, van ser sacsejats com per un terratrèmol. No es tractava d'un esfondrament exterior sinó de la caiguda de barreres en els cors i les ments Una nou dinamisme es va apoderar d'ells, van sortir del cenacle i van començar a comunicar l'Evangeli a tots els qui estaven a la plaça. Lluc escriu que hi havia jueus "provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel". I les anomena una darrere l'altra, significant d'aquesta manera el món sencer. Eren jueus, però venien de tots els pobles de la terra. Aquell dia es va manifestar clarament la universalitat de l'amor de Déu.
D'aquesta manera l'Església començava a donar els primers passos com a poble enviat a tots els pobles de la terra. Pentecosta ens submergeix en aquest misteri de missió universal. El Senyor ens revesteix "de la força que vindrà de dalt", a tots nosaltres, pobres homes i pobres dones, perquè puguem comunicar l'Evangeli de Déu a tots els pobles. Ens dóna una nova energia per parlar eficaçment de Jesús als homes d'aquest món. Sobre nosaltres descendeixen també aquelles llengües com de foc, capaces de comunicar l'Evangeli perquè sigui com un foc que crema i transforma. Sí, tenim paraules que entusiasmen i commouen, que canvien el cor i il·luminen la ment, que conforten i sostenen qui passa necessitat. Les paraules que Jesús dirigeix als deixebles també van dirigides a nosaltres: "Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts". El Senyor ens dóna la força d'encoratjar, d'alliberar, d'estimar. El Senyor ha posat el món sencer davant nostre. Pentecosta demana deixar-se guiar per l'Esperit per comunicar el seu amor a tothom.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
