Festa de la benaurada Verge Maria Mare de l'Església. Llegir més
Festa de la benaurada Verge Maria Mare de l'Església.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 19,25-34
S'estaven vora la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al seu costat, el deixeble que ell estimava, digué a la mare:
-Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble:
-Aquí tens la teva mare.
I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.
(Mt 27,45-56; Mc 15,33-41; Lc 23,44-49)
Després d'això, Jesús, sabent que ja tot s'havia acomplert, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir:
-Tinc set.
Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van fixar al capdamunt d'una tija d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir:
-Tot s'ha complert.
Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.
Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després d'haver celebrat la gran festa de Pentecosta, que va marcar l'inici de la història de l'Església en el món, contemplem l'Església que ja havia començat a existir sota la creu, al voltant del sofriment i la mort de Jesús. Aquest Evangeli ens recorda que a tot arreu on es forma una comunitat de deixebles sota la creu, signe de tot patiment humà, allí hi ha l'Església. Tornen a ressonar les paraules de Jesús a la mare: "Dona, aquí tens el teu fill", -i al deixeble: "Aquí tens la teva mare". Aquestes paraules de la passió de Jesús parlen a la nostra vida, que intenta posar-se fora de perill per evitar problemes i, encara més, el sofriment i el repte del mal. L'ancià Simeó havia prenunciat a Maria: "i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima" (Lc 2,35). Hem de deixar-nos tocar el cor pel dolor, de peu sota la creu, per rebre el consol de trobar una mare i un fill, germans i germanes, que no abandonen i no ens deixen sols. "I d'aleshores ençà -diu l'Evangeli- el deixeble la va acollir a casa seva". Prendre en la casa de les nostres comunitats, la mare de Jesús, que és l'Església, significa estar amb ella sota les nombroses creus del món com un signe d'esperança, d'una nova vida que reneix, d'una nova família que es forma a partir de aquestes paraules de l'Evangeli. Des d'aquell moment Maria i Joan es converteixen en un model per nosaltres. Joan no va fugir, però va seguir el Senyor fins a la creu; no buscava refugis còmodes o dreceres fàcils, sinó que va arribar allà on el van portar l'amor i l'afecte per Jesús. María no va deixar el seu fill i va recollir les seves paraules des del peu de la creu, com en un calze preciós, perquè en aquestes paraules hi ha tota la vida del seu fill, hi ha el secret del seu amor que no vol salvar-se sinó que dóna la seva vida per als altres. Maria i Joan ho han comprès i tots podem aprendre d'ells a estar al costat de qui pateix i de qui cerca amor autèntic per la seva vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
