Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 3,4-11
Aquesta és la confiança que, gràcies al Crist, nosaltres tenim davant de Déu. No és que ens refiem de nosaltres mateixos, com si fóssim capaços de fer res pel nostre compte: tot el que podem fer ve de Déu; ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra, sinó la de l'Esperit. Perquè la lletra mata, però l'Esperit dóna vida.
Moisès era servidor de la lletra, gravada sobre pedra, que porta a la mort; i la seva cara resplendia de tal manera que els israelites no podien mirar-lo de fit a fit per la glòria que irradiava, tot i que era una glòria passatgera. ¿Com no tindran més glòria els servidors de l'Esperit? Si era gloriós estar al servei de la lletra que porta a la condemnació, molt més ho serà encara estar al servei de la justícia salvadora. Fins i tot allò que aleshores resplendia gloriosament, ara ja no resplendeix, davant aquesta glòria incomparable. Ja que, per gloriós que fos allò que era passatger, molt més ho serà allò que dura per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mai com en aquesta carta Pau es veu obligat a parlar d'ell mateix. No ho fa per protagonisme, sinó per mantenir unida a l'Evangeli la comunitat de Corint. I afegeix que a aquesta comunitat "tothom la pot conèixer i la pot llegir" (v. 2). Podríem dir que la mateixa vida de la comunitat és l'anunci més clar i més fort de l'Evangeli. Aquí es comprèn millor el que deia Gregori Magne: "La Sagrada Escriptura creix amb qui la llegeix". La "veritable" Escriptura, la "carta de Crist", és la comunitat vivent. En una comunitat que posa en pràctica l'Evangeli es manifesta la força de la Paraula gravada per l'Esperit Sant en els cors dels qui creuen. El vincle entre la predicació i el cor de qui escolta no prové de la capacitat de qui anuncia l'Evangeli sinó de l'Esperit. Pau ja ho ha escrit en la primera carta a la comunitat: "Havia vingut a trobar-vos feble, temorós i tremolós. Quan us parlava i us predicava, no ho feia amb el llenguatge persuasiu propi de la saviesa humana, sinó amb el poder convincent de l'Esperit" (2,3-4). En les paraules de l'apòstol emergeix l'amor apassionat amb el qual ha comunicat la Paraula de Déu perquè arribés al cor i seguissin els ensenyaments de Jesús. Per predicar l'Evangeli, l'apòstol s'ha fatigat i ha gastat els anys de la seva vida. Reivindica la paternitat sobre la comunitat amonestant-la perquè no es distregui del fonament de l'Evangeli que ell ha posat. El fragment acaba amb una relectura de la revelació que Déu va fer a Moisès en el Mont Sinaí. Pau compara la revelació de la Llei, que va tenir lloc en taules de pedra, amb la revelació de l'Evangeli, que ha de ser gravada en els cors. La predicació de l'Evangeli ve de l'Esperit i és molt més profunda que la primera. La nova Llei ha de ser esculpida en els cors dels homes i de les dones, perquè no siguin mai més de pedra sinó de carn. I afegeix: "la lletra mata, però l'Esperit dóna vida".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
